Fernando Trueba assegurà d'ell que «és una enciclopèdia vivent
del jazz i de la música cubana». L'oscaritzat director de cinema
espanyol es referia a la figura del músic cubà Paquito D'Rivera,
qui ahir, com a punt i final de l'extens programa de concerts i
actes culturals del Dijous Bo 2000, oferí un concert en el Teatre
Principal d'Inca que delectà tots els espectadors que ompliren la
sala amb els temes que integren el seu darrer disc Live i amb la
peça que interpreta en la pel·lícula de Trueba Calle 54. El genial
músic improvisà durant el matí una petita roda de premsa gràcies a
la qual podem conèixer més detalls de la seva persona i la seva
música.
"Què ens ofereix el vostre nou treball discogràfic?
"El meu darrer àlbum és una col·lecció de peces tradicionals i
contemporànies que inclouen distints gèneres de la música de
Llatinoamèrica dins de la música del jazz.
"Sembla que darrerament la gent ha agafat por del jazz. És
una música massa cerebral?
"Jo crec que hi ha de tot un poc. Hi ha públic per a tot. Per mi
personalment em resulta més complicat escoltar segons quines
beneitures del pop. El jazz és una música per a la gent que li
agrada la bona música.
"Com ha estat l'aportació dels llatins al jazz?
"Des de fa molt temps es ve parlant del toc llatí dins la música
nord-americana. La presència dels músics d'origen llatí en el jazz
ha estat present des de sempre i a més aquesta influència amb el
temps ha anat «in crescendo».
"Es comenta molt ara que tot allò llatí està molt de moda.
Quins són els perills i els avantatges d'aquesta afirmació?
"No té cap perill, tot són avantatges. La nostra presència ajuda a
comprendre millor les nostres arrels. Les coses han canviat, ja que
durant molt temps si un deia que era llatí, del sud de la frontera,
li cantaven a un La cucaracha.
"Molta gent ho veu així, però vós us considerau un embaixador
musical de Cuba?
"No. No ho crec, ja que fa vint anys que no estic a Cuba. I només
tornaré a la meva terra quan no hagi de demanar permís per
entrar-hi.
"Fa poc publicàreu la novel·la «Mi vida saxual», quin plaer
trobau en la literatura?
"A mi em fascina, des de petit sempre m'ha agradat molt escriure
coses que no puc dir parlant o tocant. Precisament ara he acabat
una novel·la titulada En tus brazos moreno, títol que forma part de
la lletra del meu bolero favorit, que és «Noche cubana».
"Vós heu estat un nin precoç...
"Un nin precoç i procaç. Mon pare era músic, un saxofonista
clàssic, i venia instruments musicals. Vaig conèixer diversos
músics que venien a casa a comprar instruments, entre ells Pedrito,
el marit de Celia Cruz. Era inevitable que no se'm despertàs
l'interès per la música.
"De qui heu rebut les influències més fortes durant la vostra
trajectòria professional?
"De tanta gent... Començant per mon pare, que era un saxofonista
clàssic que li agradava el jazz. No tenia talent per improvisar,
però li agradava la música de Duke Ellington, Lester Jones i de
Benny Goodman. Jo he crescut escoltant tot tipus de música i he
tingut i continu tenint influències de molta gent.
"En la vostra ja llarga carrera, encara us queda algun deute
pendent?
"Sí. M'agradaria molt poder tocar novament algun dia en el meu
país. Que entre les distintes aturades d'una gira hi estigui
L'Havana.
"També es comenta molt que vós sou una de les poques persones
que heu aconseguit dominar totes les gammes de la música
sud-americana...
"Jo no crec que les domini totes, però almenys ho intent. Intent
entendre la manera de pensar de cada poble. Hi ha moltes similituds
entre tots els pobles de Llatinoamèrica, però també hi ha moltes
diferències, igual com passa aquí a Espanya. No és el mateix la
música d'un andalús que la d'un gallec, tot i que són d'un mateix
país.
"Com fou la vostra experiència amb Fernando Trueba en la
pel·lícula «Calle 54»?
"Fantàstica. Trueba és una persona excel·lent i un gran director.
Com que la seva pel·lícula era de caire documental sobre el jazz
llatí, jo vaig escriure i interpretar una «suite» que inclou molts
elements de la música de Llatinoamèrica. L'experiència fou molt
divertida i vaig passar molt bones estones, sobretot amb Charo
Domínguez, a qui admir molt.
"Al llarg de la vostra carrera ja heu rebut un parell de
Grammys...
"Sí, dos o tres, però jo no treball pels premis, però com digué
l'altre dia Sara Montiel en el Festival de Huelva: «agraesc molt
qualsevol reconeixement a la meva feina, però hi ha massa premi
entregat a gent que no s'ho mereix i massa rpemi no entregat a gent
que si ho mereix». Jo agraesc els premis, però no m'impressionen.
Un premi és l'opinió d'un jurat i les opinions són com els culs:
tothom en té un i fa pudor.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.