Miquel Ferrà i Martorell22/11/00 0:00
TW
0

Sant Vicenç Ferrer (València, 1350"Vannes de Bretanya, 1419) és un dels predicadors i teòlegs més coneguts i celebrats entre nosaltres i arreu del món. Pertanyia a l'orde dominicà i la seva vida es desenvolupà, com diu Martí de Riquer, dins l'àmbit de santificació, lluita, miracles, alta política i prèdiques. Home de gran saber, amb la missió de combatre qualsevol brot d'heretgia amb la paraula, vingué a Mallorca l'abril del 1413 i va estar recorrent les poblacions de l'illa, de plaça en plaça i de trona en trona, fins el febrer de l'any següent. Això donà lloc a nombroses contarelles i llegendes, de les quals, mossèn Antoni Maria Alcover en féu un recull que afegí a les seves Rondaies Mallorquines, obra primera i cabdal de la que podríem anomenar literatura oral i popular, tan arrelada dins el nostre món dels gèneres narratius destinats al públic lector infantil i juvenil. Un dels grans mèrits de Sant Vicenç Ferrer, que fugia de tota oratòria afiligranada, era la de contactar, tant com fos possible, amb el poble planer i per això, la seva obra, constitueix el primer model del llenguatge onomatopeic, que sis segles després farà servir, profusament, el món del còmic, el vuitè art, la historieta il·lustrada. Això de formar mots imitant sons naturals o mecànics ja ho dominava, amb gran mestria, fra Vicenç Ferrer: «Heu de pregar no solament parlant de boca, Pater Noster, així com vosaltres quan féu oració, e com quan us vestiu e preneu la camisa per lo matí: Pater Noster a l'una mànega, e xa, xa, xa, Marieta posa l'olla, Pater Noster, oh!

Que bella oració! E quan vos botoneu: Ave Maria, eee!, gratia ple na, xa, xa, xa...».
I com escriu el ja esmentat professor (Martí de Riquer), el recurs de l'onomatopeia dóna a la predicació una nota gràfica inoblidable; així, Zacaries, el pare de sant Joan Baptista, quan emmudeix, no podia parlar sinó Mu, mu!, i acostant"se a santa Isabel, la pren amb dues mans dient: Me, me, mee!... Els condemnats, quan cauen dins l'infern fan xof; l'aixada que pica en la pedra, gint, gint; els cops, tac, tac; la gallina que ha posat un ou, ca, ca, ca; els que mormolen i critiquen, rum, rum; un que bufa, buuu...».

Tot això podria enllaçar amb la teoria i estudi sobre el Llenguatge dels còmics, un text publicat per Roman Gubern, que destaca l'onomatopeia com a part importantíssima de la historieta gràfica, explicant alhora que «és tasca molt difícil establir qui va esser el primer dibuixant que introduí l'onomatopeia en els còmics.

Per alguns seria l'anglès Tom Browne en la seva sèrie Weary Willie and Tired Tim, creada el 1896. Segons altres, almanco a França, Louis Forton, en la seva sèrie Pieds Nickelés, del 1908. Finalment n'hi ha que diuen que només es pot tractar de Rudolf Dirks (The Katzenjammer Kids), el pare de les onomatopeies dels còmics... El que sí mereix observar és la gran riquesa de l'idioma anglès en substantius i verbs fonosimbòlics, com toring (fer sonar el timbre), to smash (esclafar), to knock (copejar), to crack (cruixir), to crash (esclatar), to squak (xiscar), to blow (bufar), to boom (fer un tro), to splasl (esquitxar), to click (pegar un cop sec). etc.».

És, doncs, sant Vicenç Ferrer el pare de l'onomatopeia catalana?

Jo crec que sí.