Neix Baekeland, creador de la baquelita

TW
0

Neix a Gant, Bèlgica, el químic Leo Hendrik Baekeland. Estudiant exemplar, aconseguia als setze anys el batxillerat i entrava amb una beca a la universitat de Gant. Es doctorava als vint-i-un anys amb la nota màxima i el nomenaven professor tres anys després. Com altres científics, el 1889 guanyava un viatge pensionat de tres anys als Estats Units. Sembla que Baekeland, a més de la química, tenia una gran afecció per l'art fotogràfic i gràcies a tal feina pogué restar a Nord-amèrica, ben pagat. Tanmateix, el 1891 obria una botiga particular de fotografia i aprofitant els seus coneixements tècnics, inventà un tipus de paper que permetia el revelat amb llum artificial. Li comprà el producte l'empresa Eastman-Kodak per un milió de dòlars, quan ja el propi inventor considerava cinquanta mil dòlars com una gran fortuna. El 1900 visita Alemanya i de retorn als Estats Units, s'entrega a investigar un substitut sintètic de la goma laca. La solució que li podia permetre tal objectiu era formar un producte a partir de la reacció de l'àcid fènic i l'aldehid fòrmic i cercar-li un dissolvent. En no trobar el dissolvent, hagué de marxar per un altre camí. Pensà que aquelles restes, essent dures, que resistien els dissolvents, tenien també la seva utilitat. Així doncs formà una pasta resinosa encara més endurida i mitjançant el binomi calor-pressió obtingué un líquid, que en esdevenir altre cop sòlid prenia la forma del vas o recipient. Era un material molt pràctic, resistent a l'aigua i els dissolvents. Això vol dir que com aïllant elèctric no tenia preu. Encara treballà Baekeland els materials plàstics i el 1909 presentava el seu darrer esforç, la baquelita, és a dir, una resina fenòlica termoendurible, que prenia nom del seu llinatge.

El 1924 era nomenat president de l'American Chemical Society però no arribà al Nobel. Conegué la fortuna i els seus invents encara avui tenen nombroses aplicacions. Tampoc els resultats econòmics o comercials no lleven mèrits «culturals» a la producció científica i com diu Pletge, «de vegades la ciència i el comerç van per rutes molt semblants, no sempre visibles. El comerç vol dir bescanvi i comunicació. La ciència és la part més comunicable de la veritat, i és ben apta per fer-nos oblidar que aquesta veritat perilla si esdevé incomunicable. Això vol dir que ambdós, ciència i comerç, cerquen una estreta relació de mutu profit. «Ni un de l'altre poden sobreviure aïllats. Sempre volen resoldre un nou trencaclosques per substituir el vell... Un fa servir pesos i mesures, l'altra símbols i instruments i tots dos, sota l'ull de l'observador, són orientats vers la millora de l'home que poques vegades sap agrair, com pertoca, la tasca que desenvolupen.