Faisal, tercer rei d'Aràbia Saudita (1964)

Miquel Ferrà i Martorell13/11/00 0:00

El rei Saud es lleva majestuosament el fil d'or que, a manera de corona, porta al cap, i que es diu «agal» i el posa al seu germà Faisal, que ha demostrat esser un bon gestor de govern i un excel·lent administrador. El poble l'estima i hauria pogut pujar abans al tron si no es tractàs de complir una promesa feta al seu pare, el monarca Abdul"Azis Ibn Saud, fundador del regne. Segons la tradició àrab, quan un tron resta vacant, no ha d'esser ocupat forçadament pel fill gran sinó pel més capaç dels individus de la família reial. Per aquest motiu, el 1930, reuní aquest els seus trenta"sis fills i els obligà a fer promesa solemne que el successor oficial seria, definitivament, Saud. Morí Abdul"Aziz el 1953 i Saud, sense cap tipus d'oposició, es va fer amb el poder sobre una de les nacions petrolieres més riques del món. Com que aquesta monarquia era absoluta i Saud tenia plena llibertat per dur a terme tota mena de despeses i ficar les mans, al seu antuvi, en les arques dels fabulosos ingressos nacionals, ben aviat, ell i la seva «camarilla» s'entregaren a la més excessiva prodigalitat.

Viatges a tot luxe, festes interminables, àpats per a dignataris de milers i milers de dòlars, construcció de grans residències...
Arribà a tenir Saud dues dotzenes de palaus sumptuosos i el més famós, el «palau rosat de Nasiriyah», amb una superfície de cinc quilòmetres quadrats, carrers interiors amb semàfors i jardins de les Mil i Una Nits, una mesquita per a automobilistes i nombroses piscines, on abans del bany reial, era mesclada l'aigua amb Chanel número 5. El nombre de servents, dins el recinte, passava de dos milers i mig. El president egipci Nasser, assabentat de tot això, el qualificà de «sangonera del poble» i mogué alguns dels seus millors agents secrets per tal de provocar revoltes i protestes per part dels mateixos saudís. Imatges, com un Cadillac d'or massís en una zona, l'Orient Mitjà, molt deprimida, clamaven al cel. Per a més dissort, el rial, que es cotitzava a vint"i"cinc centaus de dòlar, baixà a setze. Aquell any Saud havia ingressat a l'erari «públic» no menys de cinc"cents milions de dòlars i quan demanà comptes, després del «gastòrum», només en restaven mil cinc"cents. Amb això, Saud demanà la col·laboració del seu germà Faisal i aquest, sense pensar"ho dues vegades, destituí dos ministres responsables de mala administració, demanà l'assessorament del Banc Mundial i del Fons Monetari Internacional i anà reemborsant el deute amb una rigorosa comptabilitat de la producció petroliera. Un cop hagué sanejat la hisenda del país, Saud, gelós, el destituí, animat a fer aquesta gran injustícia pels seus fills i cortesans. Però el poble hi va dir la seva, hi hagué agitació i Saud, que es negava a deixar el poder en mans de Faisal, ordenà a la Guàrdia Reial que apuntàs els seus canons contra la casa del seu germà. Tanmateix la situació es deteriorava ràpidament, fins i tot els ulemes giraren l'esquena a l'indigne rei i finalment, mentre es preparava per abdicar, posà en mans de Faisal la regència.