Lovecraft a Nova York (1926)

Howard Phillips Lovecraft (1890-1937) es trasllada a Nova York on provarà fortuna amb els seus originals literaris que anirà publicant en la famosa revista, reina de la literatura de quiosc i promotora de temes de fantasia i terror, Weird Tales. Tanmateix, aquest home, hipocondríac, malaltís, antimodern, amb idees racistes, no suportà la «gran poma», la metròpoli, i se'n tornà a Providence, Rhode Island, on havia nascut i on va morir. Dugué allà una vida tancada, dedicat a la lectura, l'astronomia i sobretot, a teixir les seves narracions de malson. Mantingué correspondència amb altres autors i lectors entusiastes del gènere que tot d'una l'acceptaren com a mestre indiscutible i li tragueren de sobrenom «el solitari de Providence». Alguns especialistes també posaren nom a aquella literatura que Lovecraft conreava amb forces de feblesa: «Horror materialista» i bona part d'aquest espant el transpassà al relat de «ciència-ficció», amb quasi res de ciència i molt de ficció, com és el cas d'aquella novel·la: El color que sorgí de l'espai (1927). La major part de la seva producció és plena de criatures estranyes, primitives, que contraposa a amenaces còsmiques o sobrenaturals, que ignoren o mostren total indiferència vers l'ésser humà que acabaran destruint. Altres títols com El cas de Charles Dexter Ward (1927), L'horror de Dunwich (1927), Les muntanyes de la bogeria (1931) o L'estrany (1932) posen en evidència aquest gust per la més terrífica escriptura. Altres autors de la Weird Tales com Clark Ashton Smith, David H. Keller, Frank Belknap Long Jr., Robert E. Howard, Seabury Quinn, H.F. Arnold, E.Hoffmann Price, G.G.Pendarves, Abraham Merritt seguiren camins semblants. Lovegraft va escriure també un assaig sobre el gènere: L'horror sobrenatural en la literatura (1927), de referència obligada per a tots els estudiosos del tema. Però anem al que li semblà Nova York i podem fer alhora un tast de com és la seva forma de redactar: «El meu trasllat a Nova York havia estat un error; perquè en cercar el prodigi i la inspiració en els laberints formiguejants de carrers antics que serpentegen interminablement des d'oblidats patis i places i molls fins patis i places i molls oblidats també, i en les torres ciclòpies i pinacles que s'aixequen negres i babilònics sota llunes minvants, no havia trobat sinó una sensació d'horror i opressió que amenaçava de dominar-me, paralitzar-me i aniquilar-me. El desencís havia estat gradual. En arribar per primer cop a la ciutat, la vaig veure en el crepuscle des d'un pont, majestuosa per damunt de les aigües, els seus inversemblants cims i piràmides alçant-se delicadament, com flors, entre safarejos de boira violàcia, per a jugar amb els núvols encesos i els llumeners del capvespre. Llavors s'encengué, finestra rere finestra, per damunt dels tremolosos corrents on hi havia llanternes que capejaven i relliscaven, i un corns profunds emetien gemecs espectrals, i ella mateixa esdevingué un estelat firmament de somnis, saturada de màgica música, i identificant-se amb les meravelles de Carcassonne i Samarcanda i El Dorado, i amb totes les ciutats glorioses i místiques...»