Neix, tal dia com avui del 1903, a Viena, Konrad Lorenz, fill
d'un cirurgià ortopèdic. Des de ben jove, Konrad s'interessà per la
zoologia i des de la infantesa tingué cura dels animals que podia
aconseguir: cans, moixos, peixos, conillets... Amb aquestes
curolles per a les seves hores d'esplai, cursà, al mateix temps,
els estudis primaris i secundaris, i passà després a la Universitat
Columbia de Nova York, facultat de Medicina, encara que acabà la
carrera a la Universitat de Viena, on obtingué el títol l'any 1928.
Compaginà la tasca sanitària amb l'observació de la conducta dels
animals, que seguia sent la seva gran passió i el 1927 publicava ja
els seus articles i comunicacions en el prestigiós Journal für
Ornithologie. Després entrà a fer feina, en qualitat d'ajudant, a
l'Institut Anatòmic de Viena.
Tanmateix es doctorava en zoologia el 1933 i a partir de
llavors, la seva enorme capacitat científica en aquest camp es
projectava en ambiciosos treballs. Esdevindria, ja aleshores, una
de les primeres autoritats mundials en etologia. Aquesta ciència,
del grec, «êthos», costums, «logos», discurs, tindria una especial
aplicació en l'estudi dels costums dels animals.
Era l'any 1937 quan Lorenz esdevenia un dels caps de redacció de
la revista Zeitschrift für Tierpsychologie i aquell mateix any era
nomenat professor d'anatomia comparada i psicologia «animal» a la
Universitat de Viena.
El 1940 ocupava la càtedra de psicologia general i la direcció
del departament d'aquesta matèria a la universitat de Königsberg.
La guerra va interrompre les seves feines i el govern nazi el
mobilitzà.
El 1942 es posava l'uniforme i dos anys després era fet presoner
per l'exèrcit soviètic.
El seu captiveri durarà quatre anys. De retorn a Altenberg segueix
els seus estudis sobre el comportament animal i dirigeix un
institut d'etologia comparada. Una important institució, el Max
Planck Institut de Seewiesen, li confia la creació d'un departament
que es dedica a les investigacions etològiques (1955-1973) i des de
tals laboratoris planteja interessants teories, com la de
«l'agressivitat intraespecífica com a part essencial de
l'organització dels instints per a la protecció de la vida» (Das
sogenannte Böse. Zur Naturgeschichte der Agression, 1963).
També el 1973 li era concedit el Premi Nobel de Medicina i
Fisiologia, que hagué de compartir amb Nikolaas Tinbergen i Karl
von Frisch. Morí als vuitanta-sis anys a Altenberg havent deixat
llibres tan emblemàtics com Die Rückseite des Spiegels (L'altra
cara del mirall), 1973, i Das Jahr des Graugans (L'any de l'ànec
gris), 1979.
Aquesta efemèrides-nota biogràfica em fa pensar en el que
escrivia l'admirat Santiago Ramón y Cajal a les seves «xerrades de
cafè», especialment quan pensava, amb justa raó, que els homes, més
vegades del que sembla, hauríem de prendre model de la conducta
dels animals.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.