El dia dels morts vist per Prévost (1899)

Potser la més coneguda de les seves obres és Lettres à Françoise, en què el gènere epistolar adquireix altíssima qualitat i creixent interès. La carta titulada Le culte des morts és la que un oncle escriu a la seva neboda la vespra del dia dels morts per tal de recordar"li el que ella deu als seus avantpassats i els motius pels quals s'ha de sentir obligada a honorar"los. Escriu: «El dia dels morts és un dia de vacances; però són vacances greus, consagrades al culte dels difunts. Per tu, estimada Francesca, el tradicional peregrinatge als cementiris no és només un pietós passeig. Hi ha, dins la gran ciutat sepulcral del Père"Lachaise, un raconet de terra que és teu, on estan reunits els darrers desapareguts de la teva família, la padrina materna, el seu marit, i, finalment, ton pare, mort fa vuit anys. Quan hi vagis demà a posar ramells de crisantems sobre la pedra unida sota la qual dormen els teus parents, evoca amb totes les forces del teu jove esperit la memòria de ton pare. Recorda el que va esser la seva vida... i després, el capvespre, amb ta mare, consulta i comenta els papers de la família...».

Marcel Prévost sap, en aquests textos, treure tota la «tristor festiva», o encara millor, «commemorativa», que amara el cementiri. El «Père"Lachaise», al N"E de París, és comparat a una ciutat, les avingudes de la qual són els carrers i les tombes, els edificis i monuments. Explica quina és «l'economia intel·lectual de la seva vida. Els cossos dels treballadors, avantpassats de Francesca, que foren més emprats que els seus esperits, amb les facultats de servei sempre a punt. Però en els papers, en els documents mig oblidats, sí que hi és aquest esperit...

«Jo et parlava l'altre dia de la importància que suposa, per a una petita francesa, conèixer el llegat històric que tramet a cada generació el passat de França, això li importa no menys que conèixer el passat proper de sa pròpia família, la que li trameten immediatament els éssers humans, la sang dels quals corre per les seves venes...».

Em costa de vegades creure que bona part del nostre jovent se'n fot i se'n refot de qui foren els seus avantpassats i mostren gran menyspreu, o el que és pitjor, gran indiferència, en pegar una ullada al darrere d'ells...

«Voldria confiar, nina estimada, que els records familiars evocats en aquesta carta t'acompanyaran demà, en el peregrinatge a la tomba dels teus morts... Els teus morts! Molt pocs, és clar, que n'hi ha molts d'altres, dels teus avantpassats, que reposen en altres llocs, en altres racons de la terra de França, que no són la pedra sobre la qual t'has d'agenollar, i aquelles vides que ja se n'anaren han contribuït a la que és la teva vida. Es tracta de doblar la nostra força individual i mantenir"la en contacte permanent amb el passat nacional per una banda i aquesta branca de la raça anomenada família, per una altra».