És expulsat un periodista francès (1953)

TW
0

És expulsat d'Espanya el corresponsal del diari francès Le Monde, segons el govern, perquè era excessivament crític amb el règim franquista en les seves informacions. Són dies de gran exaltació patriòtica. El 28 es clausurava el Primer Congrés Nacional de Falange i el 29, coincidint amb el XX aniversari de la fundació de la Falange, prop de dos-cents mil falangistes es concentren, en honor del «Caudillo», a l'estadi Chamartín. Hi assistia tot el ple del govern i les altes jerarquies del partit. A França, entre els representants de la premsa, hi ha un cert malestar pel que consideren una mesura arbitrària per part d'un Estat que practica la censura i no admet la llibertat d'expressió. És clar que és difícil que el periodisme francès, en general, no vegi Espanya com el darrer reducte del feixisme. L'Alliberament de França dels ocupants nazis i la destacada actuació de la Resistència marcà un tall radical dins la història de la premsa en aquell país. L'Ordinance del 30 de setembre del 1944 donava només autorització per tal que fossin publicats els antics periòdics d'abans de la guerra si no havien aparegut més de quinze dies durant l'ocupació. També eren autoritzats els periòdics que havien nascut dins la clandestinitat. I finalment, els diaris nous, fundats i dirigits per una èpica que hauria servit la Resistència, tant a l'interior com a l'exterior. Sembla que per aquest motiu, els quotidians francesos eren en aquell moment i són encara menys nombrosos que abans de la guerra, almanco pel que fa als de caràcter nacional. A finals dels anys 60 hi havia ja una certa expansió dels periòdics de província, mentre que a París i en aquells dies, els de major tirada eren: La Parisien Liberé, independent, informació general, que quasi arribava al milió d'exemplars. Seguia Le Figaro, de caràcter conservador, amb mig milió. L'Aurore, de dretes, amb quatre-cents cinquanta mil; L'Humanité, comunista, amb un quart de milió; Paris-Jour, amb informació general, tres-cents quaranta mil; Combat, independent d'esquerres, cinquanta mil... Els diaris de vesprada eren també importants. El France-Soir, d'informació general, amb el tiratge més fort de tota la premsa francesa; Le Monde amb quatre-cents vuitanta mil i La Croix, catòlic, amb cent quaranta mil...

Fora de París, també molt importants, eren el Sud-Ouest, Le Progrés de Lyon, Le Dauphiné Liberé, Ouest-France, La Voix du Nord, etc.
André Gillois, a la seva novel·la 125, rue Montmartre, reflectia aquesta realitat social, és a dir, la de la necessària pluralitat d'opinió, la llibertat de premsa que podem trobar, en els països democràtics, a cada cantonada: «En el carrer ple d'entrebancs, una camioneta arriba ràpidament i fregant la voravia. S'atura amb un cop de fre brutal, a l'altura d'una enorme taquilla que tanca una làmina de ferro onejada. Del vehicle, dos homes han saltat al mateix temps, un a la dreta i l'altre a l'esquerra. La seva maniobra és reglada, com la dels atletes de Joinville. Tenen espatles de lluitadors. Un d'ells aixeca la portella del darrere i descobreix els munts de diaris que comença a treure. L'altre, abans d'ajudar-lo, pega un cop de puny a la cortina de ferro, tan violent, que el ressò del metall s'escampa pels voltants. Allà dintre han captat el senyal. Obren la taquilla d'una sola empenta, com qui arrabassa una dent. Per l'obertura prou ampla, els paquets de diaris i la llum del dia fan la seva eixida al mateix temps...».