Antoni Maura en la mort de Commelerán

Antoni Maura i Montaner (1853-1925), tal dia com avui, en una sessió de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua, fa un discurs entorn a la figura de Francisco Commelerán, un escriptor i filòleg que acaba de morir. Maura, il·lustre home d'Estat, nascut a Ciutat de Mallorca, es traslladà a Madrid quan només tenia quinze anys i allà estant, cursà la carrera d'advocat. La seva vida política arribarà als màxims llocs de la governació del país i serà diferents vegades president del Consell de Ministres, per una banda exaltat pels seus seguidors, per una altra combatut pels contraris i sempre, ambdues posicions, amb extremat apassionament. Més enllà de la política, la seva condició d'artista literari el dugué a assumir la direcció de la Reial Acadèmia, a la qual dedicà els seus esforços en els darrers anys de la seva vida. Morí a Torrelodones, Madrid. En aquell discurs, només sis anys abans de la seva mort, comentava la del seu company de lletres: «Abans que ella de posar-nos trists, ens cansam nosaltres de lamentar la mala voluntat amb què ens tracta la mort, ja que la freqüència amb la qual ens visita és excepcional i no guarda mesura de proporció. No sembla sinó que, dins la confusió general, ha deixat d'existir aquell *aequo pulsat pede' que solia alleugerir amb bàlsam d'equitat els seus cruels rigors. Després de tantes, tals i tan recents amputacions, ens roba ara, altre cop, sobtadament, el nostre degà, que el senyor Francisco Commelerán ho era per la data del seu ingrés i també pel nombre de les seves assistències. Perdem així el nostre censor, el nostre representant en el Senat, el col·laborador gelós en tants treballs, el company recte i bondadós que tos estimàvem. Va estar Commelerán en aquesta acadèmia trenta dels setanta anys que la vida concedí a la seva laboriositat incansable. Havia nascut el 1848 a Saragossa, on cursà la llicenciatura de Filosofia i Lletres; a l'edat de vint-i-quatre anys guanyà per oposició la Càtedra de Llatí a l'Institut del Cardenal Cisneros, del qual fou llavors director molt temps. Em sap greu no poder-vos dir que ho fou fins a la mort, perquè antany li sobrevingué, per automatisme legal, inexorable i cec, la jubilació. Això el va ofendre i el va entristir profundament, malgrat ho suportàs amb silenciosa dignitat...».