Taula estimada

Taula amb menjars i begudes de Síria.

28/10/00 0:00

De Damasc a M'aara hi deu haver una cinquantena de quilòmetres. Segurament menys. Quan es viatja de nit per uns llocs desconeguts és molt difícil calcular distàncies. I, amb el plaer del retrobament amb els amics, encara menys. M'aara està entre Saignaya i Ma'lula, territori cristià on hi sobreviuen rastres de l'arameu. La llengua antiga. Encara amb les ferides fresques, cada cap de setmana hi anaven centenars de libanesos. Bevien, menjaven i ballaven tot esperant veure sortir el sol sense nafres, ni cap altra marca que no fos el record dels bons moments passats.

El potent anís, l'araq, arribava a la taula i feia tornar l'aigua blanca. És un ardor, quan s'endinsa gargamella avall. Per sort, a la taula també hi començaven a aparèixer nombrosos menjars que contenien un mostrari de la cuina local. No hi havia plats individuals, sinó que tothom tastava un poc de tot. Bessons torrats, salsa d'albergínia, una mena de cocarrois plens de carn picada, costelles torrades, verdures crues, fruita variada. Sense ordre ni concert la taulada "els amics" es posava mans a la feia. L'anís encenia la conversa, destravava les llengües i feia ballar tothom. Era la terra, l'estimada Síria. El menjar i la gent són el millor camí per arribar i conèixer qualsevol indret.

Ja era tard i hi havia qui començava a anar-se'n. Altres s'aferraven a tots els segons de la nit. Tornaven a mullar un tros de pa dins el plat, omplien el tassó de bell nou, es desmuntaven el cos al ritme de la música. Es donava a entendre que vivien dies i moments en què és molt millor perdre el rellotge. Algú acalorat sortia de la pista, s'apropava a la taula i, sense deixar de bellugar les parts més calentes del seu cos, agafava una grapada d'ametlles. Estava assedegat i duia la camisa xopa.

"Posa'm un poc d'araq aquí "deia allargant el tassó a qui tenia la botella al seu costat".