El corsari «Atlantis» (1940)

TW
0

Tardor. Darrera setmana d'octubre. Nombrosos vaixells aliats són capturats i enfonsats per una nau corsària alemanya, Es tracta de l'Atlantis, un vell vapor de càrrega de set mil vuit-centes tones i que desenvolupa una velocitat considerable. Pertanyia a la naviliera Hansa i el seu veritable nom és Goldenfels. En esclatar la guerra fou armat amb sis canons de cent cinquanta mil·límetres i un bon nombre de peces de més petit calibre, a més de tubs llança-torpedes, un stock de mines i un hidroavió de reconeixement. Com un «pimpinel·la escarlata» de la marina tenia una dotzena de disfresses que podien camuflar la seva estructura a imitació d'una dotzena de vaixells reconeguts en les llistes de la mar com a navilis d'inofensiva apariència. Fins i tot, molts mariners es vestien de dona i es passetjaven per la coberta. El seu capità, Bernhard Rogge, oficial de quaranta anys d'edat, havia rebut de Berlín ordres molt concretes. Havia de navegar no menys de 622 dies per aigües de l'Atlàntic i no deixar passar cap vaixell mercant per la zona on es trobàs. Un submarí, de tant en tant, el proveiria de combustible i queviures. Conta l'historiador Robert Littell: «Quan la talaia del City of Exeter, transatlàntic anglès que navegava pel l'Atlàntic meridional, denuncià la presència d'un pal desconegut a l'horitzó, el capità entrà en sospites... Però la seva por s'esvaí mitja hora després, en observar que el navili amb el qual s'anava a creuar era el Kasii Maru, de vuit mil quatre-centes tones i bandera japonesa, en aquells moments, un vaixell neutral. Sobre la coberta del Kasii Maru es passetjava una japonesa que empenyia un cotxet de criatura. Llavors, ajaguts ací i enllà hi havia alguns tripulants que prenien el sol, homenets de cara obscura que portaven els faldons de la camisa a l'atzar del vent, fora dels calçons, segons costum dels mariners japonesos. Les dues naus es creuaren sense minvar la marxa ni posar-se en comunicació. Però la veritat és que en aquell cotxet de criatura no hi havia cap nin; que aquella dona no era tal dona i que els que semblaven mariners japonesos tenien per nom Fritz, Klaus o Karl. Els altres homes de la tripulació, tres-cents cinquanta entre tècnics i combatents, havien estat amagats sota coberta. El vaixell mateix ocultava la seva identitat sota un camuflatge de tubs de ventilació de fusta laminada, ximeneies de lona i pintura... De sobte, el vaixell inofensiu, obrí foc i agafà per sorpresa el seu enemic...».

Escenes molt semblants es repetiren. Les naus atacades llançaven per radiotelegrafia aquell crit per demanar auxili: QQQ, que significa: «Mercant enemic armat en guerra ens vol aturar».
Les víctimes del corsari foren nombroses. El «Scientist», el «Tirrenia», el «Teddy»... Els botins de guerra eren quantiosos i molts dels nàufrags, presoners, eren recollits a bord del corsari. Sembla que n'hi arribà a haver més de mil, un autèntic camp de concentració flotant. Però el capità Rogge els tractà bé. Menjaven el mateix que la tripulació, tenien cura d'ells el metge i el capellà i no hi hagué incidents entre captius i guardians. Després d'una primera etapa plena de victòries, el corsari arribà a Bordeus i per a la segona es dirigí cap a la mar Índica, on també capturà alguns mercants. Poc s'esperava, però, trobar-se de nas amb el cruer cuirassat Devonshire, comandat pel capità R.D. Oliver, que no es deixaria enganyar pels camuflatges de l'Atlantis. Obrí foc la nau de guerra britànica i en una tercera andanada de vuit polsades va fer blanc...