Les bacanals eren festes paganes molt llicencioses celebrades en
honor de Bacus, déu romà del vi, fill de Júpiter i de Sémelis.
És el Dionís dels grecs. Ens refereixen els relats mitològics que
fou Bacus de gran utilitat per a son pare Júpiter en la lluita
d'aquest contra els gegants. Enmig del combat, animava la seva
bravesa el pare dels déus amb aquests mots: «Evohé, Bache, Evohé»
que significa «Bé, fill meu, bravesa, bé» i aquestes paraules
esdevingueren el crit ordinari de les bacants. Dins el llenguatge
actual es pren amb freqüència el nom de Bacus com a personificació
del vi, de manera que els adoradors o els deixebles de Bacus són
tots aquells que tenen el colze molt lleuger.
Els misteris de Dionís es varen estendre per tota Grècia, i en
l'època romana penetraren a Itàlia i anaven acompanyats de tals
desordres que el Senat romà prohibí les bacanals. No per això
aconseguiren d'aturar-les i sobrevisqueren a l'època imperial. A
aquestes festes orgíaques es bevia, es menjava i es feia l'acte
sexual en públic. A Pompeia hi ha nombroses pintures al fresc que
reprodueixen aquells rites dionisíacs. Per altra banda, en el
teatre clàssic, Eurípides també s'ocupava del tema en la seva obra,
la tragèdia Les bacants. Com recordarem, Eurípides és el darrer
dels tres grans poetes tràgics. Nascut a Salamina el 480 abans de
Crist, escriví un gran nombre de tragèdies, com Ifigènia en Aulide,
Ifigènia en Tàuride, Electra, Alcest, Hipòlit coronat, Les
troianes, etc. Els crítics li retreuen la conducta irregular de la
seva acció dramàtica i els llargs discursos dels seus personatges,
sense pensar que els espectadors grecs eren gent molt apassionada
pels discursos de tribuna. Però tots estan d'acord a reconèixer la
seva destresa per descriure les passions i a fer parlar els seus
personatges en el llenguatge que a cada qual correspon. L'harmonia,
l'elegància i l'agilitat del seu estil faran oblidar les seves
desigualdats per a sempre, la seva gosadia, la part defectuosa que
sol ser el seu pla, i l'excés dels seus discursos. Morí el 406 o el
405 abans de Crist. L'argument de les Bacants és el següent:
«Dionís, en figura humana, arriba a Tebas per castigar la
insolència de Penteu, rei de la ciutat, que li nega l'origen diví i
s'oposa a la difusió del cult bàquic. Inútilment, l'endevinador
Tirèsies i Cadmus, l'avi matern del rei, que es preparen per anar a
la muntanya a celebrar les orgies bàquiques, intenten convèncer
Penteu per tal que no dugui endavant els seus propòsits. Aquest no
en fa cas, captura Dionís i el tanca en un calabós. Tanmateix el
déu surt miraculosament i llavors es presenta al davant del rei, al
qual aconsegueix en un diàleg de gran destresa psicològica de
fer-lo anar, vestit de dona, al bosc Citeró, a espiar les bacants.
Un missatger arribarà després de la muntanya i contarà la mort del
monarca a mans de les bacants, al·lucinades. Entre aquestes es
trobava Agave, la mare del rei, i les seves germanes. I sembla que
la més boja i la més fera fou la pròpia mare, que separà el cap del
tronc del seu fill, creient-lo un lleó». (Es veu que en aquell
temps, les drogues en aquelles orgies també feien els seus
efectes).
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.