Les vespres de la Revolució francesa, peces teatrals com El Barber de Sevilla o El casament de Fígaro tenen un gran èxit entre el públic. Premiat amb una corona de llorer, tal dia com avui, després d'una d'aquestes funcions, Beaumarchais (1732-1799) es pot considerar un autor estimat pel poble. Es tracta d'un escriptor satíric de finals del segle XVIII que en les seves obres de teatre sabé posar en ridícul la societat de l'Antic Règim i sobretot la noblesa. En el primer acte d'El Barber de Sevilla, el personatge principal, Fígaro, es troba amb el seu antic amo, el comte Almaviva, que, vestit d'estudiant, canta un romanç sota les finestres de Rosina, la filla del doctor Bartholo.
Aquest Fígaro no és un personatge qualsevol. Aconseguí la universalitat i tant és així que es considera un prototipus de determinat caràcter. És el criat intrigant, destre, enginyós, enemic dels abusos de l'Àntic Règim i, per tant, una mena d'heroi de les idees republicanes. El llinatge català és figoró i això de Fígaro no és més que un barbarisme de les primeres traduccions. El gran escriptor i periodista del Romanticisme Mariano José de Larra va fer servir «Fígaro» com el seu pseudònim. L'argument del Barber de Sevilla agradà molt al compositor italià Rossini (1792"1868), nascut a Pessaro, músic ben prolífic, del qual en va fer una famosa òpera, considerada obra mestra, el mateix que d'altres obres seves com Otello, La Gazza ladra, Semíramis, Moisès, Guillem Tell, La Ventafocs, a més d'un Stabat Mater i una «Missa» admirables. Segons els crítics, la seva inspiració és fresca i abundosa, de vegades excessivament, però sap conjuminar amb la frase melòdica els avanços de l'harmonia moderna. Tornem però a Beaumarchais i a la lògica del seu personatge, quan aquest diu, en el seu diàleg amb el comte: «Quan jo he vist a Madrid que la república de les lletres era la dels llops sempre armats els uns contra els altres, i que lliurats al rebuig o a la còmica agressió els conduïa, tots els insectes, els moscards, les beates, les crítiques, els moscots, els envejosos, els fullatiners, els llibreters, els censors i tot el que fa mal a la pell de les dissortades gents de lletres, els acabaven d'escorxar i de xuclar-los la poca substància que els restava; cansat d'escriure, avorrit de mi mateix, disgustat dels altres, abismat de deutes i molt lleuger d'argent, a la fi convençut de l'útil retorn a la navalla d'afeitar que és preferible a les vanitats de la ploma, he abandonat Madrid; i, amb el meu equipatge penjat a l'esquena, he recorregut, filosòficament les dues Castelles, la Manxa, l'Estremadura, la Serra Morena, l'Andalusia, acollit en una vila, empresonat en una altra, pertot arreu superior als esdeveniments, llogat per aquests, blasmat per aquells altres, ajudant les bones gents, suportant les dolentes, fent burleta dels ximples, bravejant contra els de poc seny, rient de la meva misèria i fent la barba de tothom: I aquí em teniu, finalment, establert a Sevilla, i preparat per a servir de bell nou a Vossa Excel·lència en tot allò que vulgui ordenar-me...»
I a la pregunta de qui li ha donat aquesta filosofia tan optimista, Fígaro respon que el seu bon mestre ha estat «el costum de la dissort. Jo me'n ric i me'n fot de tot per a no veure'm obligat a plorar...»
Una autèntica lliçó.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.