Els torpediners espanyols (1880)

Cinc anys després la Marina veu que cal comptar amb torpedes-automòbils, els quals han de ser llanxats des d'embarcacions més modernes i així, el govern encarrega a les instal·lacions de Poplar, que pertany a la casa Yarrow, la construcció del Retamosa, de setanta tones, entregat el 1886 i que seria donat de baixa el 1900. Comptava amb una màquina de setanta HP que li permetia de navegar a més de vint nusos però amb una autonomia massa curta. Seguí el programa naval i altres torpediners espanyols foren el Barceló, dedicat a la memòria del nostre gran mariner i corsari mallorquí, Antoni Barceló, un heroi del segle XVIII, el Habana, el Julián Ordóñez i l'Acevedo, aquests dos construïts a les famoses drassanes de Chiswick de la Companyia Thornycroft i tenien unes característiques molt semblants al Retamosa però amb una màquina de sis-cents HP el Julián Ordóñez i cinc-cents vuitanta-set l'Acevedo, ambdós amb una velocitat punta de vint nusos. Estaven armats amb dos tubs llança torpedes a proa de 350 mm, i un parell de canons de tir ràpid de 37 mm.

Aquests torpediners, qualificats de «primera classe», serien baixa en les llistes de l'Armada el 1913. Des de la invenció del torpede Whitehead, perfeccionat el 1868, es descobrí que cap esquadra de les potències navals podia mancar d'aquella arma terrible, capaç de fitorar les cuirasses dels grans vaixells de guerra i Anglaterra, França, Itàlia o Alemanya posaren en aquells projectes tot el seu enginy. Ja comptava Espanya amb un estol de deu torpediners entre 1883 i 1887, alguns construïts com el Rigel a les drassanes de Bremen per l'empresa Aktien Gessellschaft, quan es decidí fer-ne en el país de més moderns, amb sistema de torpedes automòbils.

El prototipus fou el que anomenaren Ejército, fet en les instal·lacions de La Graña de la Companyia Otero, Gil y Cía. Realitzat el 1887 per un cost de dues-centes mil pessetes, desplaçava seixanta tones i tenia una màquina de triple expansió que desenvolupava sis-cents HP amb els quals aconseguia els devuit nusos. El seu armament, semblant al de les altres unitats, tenia dos tubs a proa per a torpedes de tres-cents cinquanta mil·límetres i estava armat amb dos canons de tir ràpid de trenta-set mil·límetres. Tanmateix seria donat de baixa el 1900 i la seva caldera es faria servir en el canoner Cóndor, de seixanta-tres tones. Què havia passat? Per què tan curta vida d'aquelles naus? La cosa estava ben clara. Els submarins guanyaven la batalla tècnica. Poder llançar els torpedes des de les profunditats, sense ser vists, deixava en posició d'inferioritat els torpediners.

Potser seria curiós recordar aquí aquella pel·lícula, The African Queen, la història d'aquell petit i vell vapor que baixava pel riu Ulanga amb dos passatgers, unes caixes de whisky i unes bombones de gas d'un cert poder explosiu, en què la protagonista, encarnada en Katharine Hepburn, va convèncer el personatge masculí, Humphrey Bogart, per tal que aquest convertís la seva estimada nau en una improvisada llanxa torpedinera. Film de Houston i novel·la de Forester.