Esgrafiats sobre fang

Paret d'una casa de Qalamun a l'oasi de Dakhla (Egipte).

07/10/00 0:00

Des del turonet on es va esbucant la part antiga de la població es té una visió panoràmica de tot l'entorn: un redol de contrasts entre les zones ermes i les exultants de verdor. Al final, com si el món s'hi acabàs, una teringa de muntanyes que no ho són, perquè en realitat formen un límit: allà on es marca el tall de la depressió on és possible viure-hi. Molt més a la vora de l'espectador, quasi sota dels seus peus, el poble viu immòbil. Les cases amb els patis i la roba estesa, la gent treballant, l'aviram a lloure. Tot amb un excés de llum difuminant els contorns de les cases, creant imatges imprecises. Estampa, postal o instantània fixada a la memòria, perquè és una realitat. La vida podria ser un seguit de petits oasis.

Un cop més una instantània ens du a un oasi. Així no és gens rar, perquè és dins aquests indrets on és possible trobar-hi moltes formes i qualitats de la vida que val la pena observar; coses que se'n poden anar massa aviat. A vegades són petits detalls que es fan visibles al racó més inesperat. Però hi són, si el visitant hi és. Dunes, palmeres, tombes antigues i modernes. Vida, en definitiva, que passa i deixa els seus dibuixos i la seva escriptura sobre les parets i els cossos de la gent. A la població de Qalamun, prop de Mut, a l'oasi de Dakhla, per terres i arenes egípcies, el fang de la paret d'una casa abandonada ha rebut ferides d'algú que, amb un punxó, ha fet saltar la capa de color superficial i, amb l'aparició d'una segona coloració, ha deixat constància de la seva presència. Esgrafiats com esgarrinxades formen figures, signes i arquitectures imaginàries. Arriben a fer un quadre sempre inacabat que, quan es descobreix a la paret de la casa que s'esbuca, no deixa de captivar. Vida, pas del temps, etc.