Han passat deu anys d'ençà que Albert Ràfols Casamada mostrés a
Palma la seva obra plàstica. Foren, primer el Casal Solleric i
després el Centre Pelaires, espais que gaudiren d'exhibir el
treball depurat d'un creador que persegueix l'essència a través de
la reflexió artística, sense renunciar a l'emoció estètica i
sensitiva. Un privilegi de què, a partir de dissabte, gaudirà
l'espai de can Apol·lònia, al municipi de Son Carrió.
"Serà un repàs dels deu darrers anys de la seva
trajectòria.
"És una selecció que permet seguir l'evolució que la meva pintura
ha patit en els darrers deu anys. No és que es tracti de cap
ruptura, ni molt menys, però sí que s'aprecien canvis, sobretot en
la gamma de colors i estructures. Han estat, però, uns anys molt
importants en la meva trajectòria, tant pel que fa a creativitat
com a producció.
"El llenguatge de l'abstracció predomina a can Apol·lònia.
Quin és el camí que l'hi ha duit?
"Un camí que s'inicià amb la figuració. Els meus primers deu anys
de producció, des de la primera exposició el 1947 fins,
aproximadament, el 1956, foren de treball figuratiu, però rarament
d'un realisme estricte. Més bé era el figuratiu des de bases del
constructivisme, del cubisme. Aprofitant aquest camí vaig començar
a investigar les estructures internes de l'obra plàstica, fins que
arribà al moment del canvi, el 1954.
"I quin n'era l'objectiu?
"Despullar l'art de tot el secundari, de tot l'anecdòtic. Fer una
mena de síntesi en què hi hagi expressada l'emoció de l'obra.
Aquest és el sentit de l'abstracció. L'home sempre és el
protagonista, perquè la recerca és anar en profunditat a cercar la
base d'aquesta relació de l'art amb la persona.
"«La sensibilitat descobreix, el pensament construeix».
Emoció i reflexió són tendències que conflueixen en el seu
treball.
"Sí. La construcció és de vegades com subterrània, en l'estructura
interna del quadre. La sensibilitat és la part més exterior, més
visible, més intuïtiva de la creació plàstica. I això s'aconsegueix
amb molt treball i molta reflexió sobre el tema. Perquè pintar no
només són les hores que passes amb el pinzell, sinó totes les que
dediques a pensar-hi, a mirar-ho. Tot plegat ens ajuda a establir
el diàleg del pintor amb l'obra. Després, de l'obra amb
l'espectador. És la base de la creació.
"I el símptoma d'una actitut reflexiva amb el fet artístic.
Quin és el seu pronòstic, des d'aquesta òptica, per a l'art que
ve?
"Hi ha moltes possibilitats. La gràcia de l'art és que no té una
sola direcció, i totes poden ser interessants si qui treballa és un
autèntic artista. Si la seva activitat és plenament de l'esperit.
No és que estigui en contra de la figuració, però sí que tenc clar
que l'art ha de reunir un seguit de condicions: poeticitat, veritat
i manca d'anècdota. La cosa plàstica és el que ha de dominar.
"Una altra confluència és la de la seva faceta de pintor amb
la de poeta.
"Sí. De fet escric des de sempre, malgrat que no vaig començar a
publicar fins que no vaig tenir un poc refermada la faceta
plàstica. Poemaris i dietaris són complementaris amb la meva
pintura, perquè surten de la mateixa persona. Però la poesia aporta
un llenguatge corrent, fet de paraules que tothom entén. És la
creació en una dimensió més propera. Ara bé, també a la plàstica hi
ha símbols per transmetre el que és: un cant al món en què vivim.
Un cant a la llum, a l'espai que ens envolta. En general,
estructures i colors que neixen d'una visió optimista.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.