Havent aparegut una epidèmia de còlera a la contrada d'Alzira,
en el País Valencià, que causà moltes víctimes des de març a
setembre, l'ermita de Sant Salvador, amb capella dedicada també a
la Mare de Déu de Lluc, patrona de la localitat, ha de ser
restaurada i feta més gran amb obres d'una certa urgència. El
còlera, del llatí «cholera», malaltia epidèmica, caracteritzada per
vòmits, dejeccins freqüents i violents dolors intestinals,
originària de l'Índia, fou un dels principals assots socials del
segle XIX.
El cronista escriu: «La Junta de Sanitat Local hagué de prendre
les mesures més adients i creà un llatzaret a l'ermita de Sant
Salvador i de la Mare de Déu de Lluc, on sofrien quarantena els
transeünts arribats de llocs sospitosos, es blanquejaren les cases,
es va adquirir neu i gel i es clausurà l'antic cementiri de
Tulell...».
La notícia no seria aquí massa més curiosa si no es parlàs de la
Mare de Déu de Lluc, patrona d'Alzira, una imatge, «moreneta», la
mateixa advocació que la patrona de Mallorca, venerada a la vila
valenciana de la Ribera des del segle XVII o XVIII.
Qui millor ho explica és un dels personatges de la novel·la de
Vicente Blasco Ibáñez, Entre Naranjos, publicada fa ara cent anys
justs. «Sap vostè? La Mare de Déu de Lluc, l'autèntica, és la que
va venir ella tota sola des de Mallorca fins aquí. Allà, els
mallorquins, creuen tenir la veritable imatge, però... Què han de
dir ells? Els fa enfadar la idea que Nostra Senyora prefereix
Alzira, i aquí la tenim, provant que és la llegítima a causa dels
nombrosos miracles que realitza...
La història és aquesta: Un ermità va venir fugint de les
persecucions perquè tal volta un dels atacs dels sarraïns en
aquella època de guerres i destrossa i per salvar la Mare de Déu de
profanacions, la dugué a Alzira i edificà aquell Santuari.
Arribaren després els de Mallorca per restituir-la a la seva illa,
però com a la Celestial Senyora li havia agradat Alzira i també els
seus habitants, tornà volant sobre la mar sense mullar-se els peus,
i els balears, per tal d'amagar el succeït, feren una imatge
igual.
Tot era cert, i com a prova allà estava el primer ermità
soterrat al peu de l'altar, i allà la Mare de Déu amb la seva
careta negra a causa del sol i la humitat del mar que l'ennegriren
en el seu miraculós viatge».
Les altres versions, llevat d'aquesta llegenda, parlen de
l'emigració de mallorquins al País Valencià el segle XVII, després
de l'expulsió dels moriscs. Sigui com sigui, algú, procedent de
Mallorca, escampà la devoció per la zona valenciana i llavors,
d'altres clergues, la fomentaren, com fou el cas de l'escolapi
Salvador Calvo que n'escriví els gojos: «...De Mallorca ací arribà/
la Mare de Déu del Lluc/ sense dur-la ningun buc,/ a soles la mar
creuà,/ i en este punt se quedà/ perquè fon de sa elecció./ De la
flor del taronger/ que en Alzira sempre hi ha/ una alfombra
perfumà/ a la Verge li hem de fer/ i del últim al primer/ li direm
esta oració...».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.