Luis de Góngora y Argote, poeta cordovès, 1561-1627 ja no veurà
les seves obres publicades, que surten, però, a la llum, tal dia
com avui, després de la seva mort. Va voler renovar la llengua i en
el seu moment, cap editor gosà imprimir aquells textos tan
estranys. Un cop coneguts, apareix el «gongorisme», nom donat al
gènere literari posat de moda pels seus deixebles. El gongorisme es
nota, principalment, per l'abús de llatinismes, l'amuntegament de
les metàfores, les inversions agosarades i els neologismes més
extravagants.
Els seus enemics, amb molta raó, l'anomenaren «el príncep de les
boires» i les seves obres, en aquella mateixa època, foren
comentades per Pellicer (1630), Salazar Mardones (1634), Salcedo y
Coronel (1646), Martín de Angulo y Pulgar (1638), tots els quals
volgueren justificar o explicar aquella manera de fer literatura.
Malgrat els esforços de Cascales i de Jáuregui, aconseguiria el
gongorisme un èxit major, i encara els mateixos que en feien befa,
com Quevedo i Lope, li varen retre tribut més d'una vegada.
Sembla que també fou importat el gongorisme a Itàlia, com una
forma de marinisme. Ja és sabut que ens referim a Joan Baptista
Marini, poeta de Nàpols, autor d'Adonis, que com Góngora destacà
pel seu estil afectat i confús i que tingué una influència, segons
els crítics perjudicial en el desenvolupament del gust espanyol i
francès (1569-1625). Així i tot, els poemes de Góngora són
anteriors a l'Adonís de Marini. Altres han exagerat, potser, el mal
que provocà a la literatura castellano-espanyola aquell acusat
culteranisme.
El gongorisme residia en la forma, el conceptisme atacava el
mateix pensament. El primer era acrobàcia d'estil, el segon una
boja divagació de l'enginy. Per això el conceptisme guanyà la
partida al culteranisme i el gongorisme, nascut d'aquest.
A l'hora d'avaluar els resultats, el gongorisme no pogué passar
de mitjan segle XVII i el conceptisme es perllongà fins a finals de
la mateixa centúria. Aquí tenim una versió d'un fragment de les
Solituds, en què Góngora vessà tot el seu estil: «Era de l'any
l'estació florida quan el mentit robador d'Europa (Mitja lluna les
armes del seu front, i el sol tots els raigs dels seus cabells),
lluent honor del cel, en els camps de zèfir pastura estels; Quan el
que ministrar podrà la copa, a Júpiter millor que el garçó d'Ida,
naufragà i rebutjat sobre absent, llagrimoses d'amor dolces
baralles, dóna a la mar, que dolguda, fou a les ones, que al vent,
el miserable gemec, segon d'Arió, dolç instrument». Heu entès
alguna cosa en una primera lectura? Només amb gran paciència i una
anàlisi de la mitologia clàssica podrem entrar en aquest laberint
del barroquisme literari.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.