La conquesta d'Aixdir (1925)

És el resultat d'un cop definitiu que es dugué a la pràctica el 30 de setembre. Els moros s'havien replegat en el mont Palomas i el mont Cònic, també conegut com Taramara, així com en el mont Bullibar, tot creant un vèrtex que fou trencat per les columnes de Franco, Goded, Martín i Vera. Això desmoralitzà els rifenys i les cabiles es varen començar a sotmetre en tot el territori.

No tot, en aquella operació del desembarcament d'Alhucemas, foren èxits sonats per part de les tropes colonitzadores.
El 22 havien volgut prendre el mont Malmusí però la maniobra fou rebutjada i hi caigué quasi tota l'oficialitat dels regulars de Tetuan, Laratxe i Melilla. Malgrat aquest entrebanc, l'endemà eren assaltades les mateixes posicions però, en aquest cas, encerclant-les i tal estratègia tingué els seus bons efectes.

Mont Malmusí i Morro Viejo caigueren en mans espanyoles i també la cala del Quemado, el millor lloc per a desembarcament d'armes i materials. Els diaris de l'època narren nombrosos combats cos a cos, on els enemics són passats a ganivet. Aquestes victòries havien començat després que el 28 de juliol es reunissin a Tetuan el mariscal Petain i el general Primo de Rivera per tal d'establir una aliança militar que permetés al mateix temps, les dues nacions, França i Espanya, ocupar definitivament les zones rebels del Marroc.

La primera gran batalla del desembarcament d'Alhucemas tenia lloc el 8 de setembre a les onze i mitja del matí, quan la columna comandada pel gener al Leopoldo Saro plantava els seus peus a la platja de la Cebadilla, emparada per la cortina de metralla que les esquadres espanyola i francesa llançaven sobre les posicions musulmanes. Només en un dia desembarcaren deu mil homes i únicament es comptaren cent vint-i-quatre baixes. El factor sorpresa, segons els observadors, fou determinant. Segons sembla, el 27 de juliol els diaris de París «assenyalaven la millora de la situació al Marroc, que s'havia traduït en una neteja total de la vall de l'Uarga d'enemics». I en aquelles mateixes pàgines es reproduïen les fotografies dels cabdills rifenys Abd el-Krim, el Caid Hammon i Si Moaham, que havien de respondre a l'ofrena de pau francoespanyola.

Tanmateix, el 17 d'agost, el nostre diari Ultima Hora, en primera pàgina, explicava que les gestions de pau al Marroc dutes a terme per representants del govern espanyol havien estat inútils. «Abd el-Krim no vol la pau, no es pot admetre la independència del Riff. No desitja la pau perquè només desbarata la causa de la guerra...». Però no tothom estava conforme amb aquella brega colonial. I així cridava força l'atenció una notícia com aquesta: «El cap de la censura ha autoritzat al periòdic El Telegrama del Rif unes declaracions de Miguel de Unamuno contra el president del Directori militar, general Primo de Rivera».