Mor Einthoven (1927)

Miquel Ferrà i Martorell29/09/00 0:00

Ben sovint som fluixos de memòria envers d'aquells homes que han estat grans benefactors per als seus germans, els éssers humans. Tal dia com avui moria un d'aquests personatges, el savi i fisiòleg holandès Willen Einthoven (Semarang, Java, 1860). Fill d'un metge destinat a les Índies orientals, anà amb la seva família als Països Baixos a la mort d'aquell. Tingué aleshores la seva residència a la bella ciutat d'Utrecht i el 1878 entrava a estudiar medicina a la universitat local. Aconseguí el títol de metge el 1885 i el nomenaren professor de fisiologia a la Universitat de Leiden. Però la seva màxima curolla era la física. S'hi havia interessat des de sempre i combinant ambdues especialitzacions o ciències n'aconseguiria els èxits més remarcables. S'interessà pels potencials elèctrics en el cos humà i així, per exemple, estudià, tot seguint els procediments de Galvani, d'un segle abans, que el cor marxa a un ritme que reflecteix aquell fenomen. Una desviació de la mostra normal podia ser utilitzada per diagnosticar condicions patològiques. Es plantejà llavors Einthoven el problema de com detectar amb la màxima precisió aquells corrents elèctrics. El 1903 fabricava el primer galvanòmetre de fil. Això consistia en un finíssim conductor que s'estenia a través d'un camp magnètic. El seu funcionament no era gaire complicat. Un corrent, en passar pel fil conductor, feia que aquest es desviàs en angle recte a la direcció de les línies de forces magnètiques. La desviació era més o menys ampla en proporció a la intensitat del corrent.

D'aquesta manera, aquell dispositiu, certament delicat, podia enregistrar els potencials elèctrics del nostre cor. L'aparell fou perfeccionat i el 1906 marcava les pujades i baixades del potencial. Einthoven havia inventat l'electrocardiograma. Ningú no dubtà de l'eficàcia del dispositiu per a la diagnosi i donà lloc a altres aparells per detectar malalties en altres llocs del cos humà com el cervell (Berger), els nervis (Gasser), etc.

Einthoven era guardonat el 1924 amb el premi Nobel de Medicina i fisiologia. Tal dia com avui moria a Leiden.
I sembla que no tot foren flors. Einthoven va tenir els seus enemics, crítics, rivals i detractors. Però sembla que això és inevitable i més encara entre els homes de ciència. Potser, els més maltractats, almanco de paraula, siguin els metges, que tenen un contacte més directe amb nosaltres i als quals miram ben sovint de cua d'ull.

Contava algú que el seu besavi, metge educat a l'antiga, tenia més de vuitanta anys quan decidí, finalment, jubilar-se i per tal de celebrar-ho, encarregà a un argenter un bon nombre de culleres de plata, cada una dins el seu estoig folrat de vellut vermell. Obsequià amb una cullera a cada un dels seus pacients més habituals, tot gent d'una edat avançada. Dins l'interior de cada estoig hi havia una eloqüent inscripció: «A tots aquells pacients meus que han tingut la sort de sobreviure a la pràctica de la meva professió».