Una crisi que porta a la guerra (1868)

S'esdevé una greu crisi diplomàtica entre França i Prússia a causa de la possible successió al tron espanyol. Derrocat el règim d'Isabel II se cerca un candidat a la corona. S'ofereix aquesta al príncep Leopold de Hohenzollern però França rebutja l'operació i Guillem I també decideix de no acceptar-la en nom de l'esmentat membre de la reialesa alemanya. Tanmateix, Napoleó III no se'n fia i exigeix garanties escrites al monarca. Hi ha una entrevista entre Beneddetti i Guillem I a Bad Ems i les coses resten aclarides. Però Bismark aprofita el moment per a manifestar a través de la premsa que aquest afer ha estat altament insultant per al seu país. Aquesta serà la semença d'una escalada de propaganda antifrancesa que portarà ambdues nacions a la guerra de 1870-71, quan l'exèrcit de Von Moltke derrota els francesos a Matz i Sedan. El mateix Napoleó cau presoner i un govern de Defensa Nacional, ja deslligat del Segon Imperi, no aconsegueix d'evitar l'ocupació de París. Se signarà la pau de Frankfurt i en virtut d'aquesta França perd Alsàcia i Lorena. Bismark sabrà aprofitar aquesta victòria i després de formalitzar acords amb els estats alemanys, es forma el II Reich. I tot havia començat amb la Revolució espanyola del 1868, anomenada «La Gloriosa»...D'aquella guerra francoprussiana en parlava Alphonse Daudet: «El regiment estava arrenglerat en batalla sobre el talús del tren i servia de barrera contra l'exèrcit prussià, massificada al davant, en el sotabosc. S'afusellaven, uns als altres, a vuitanta metres. Els oficials cridaven: Tots a terra! però ningú no volia creure, i l'orgullós regiment es mantenia dempeus, agrupat entorn de la seva bandera. Es pot sentir el petardejar del fusells, el soroll sord dels casquets rodant dins el fossat, i les bales quan vibren llargament d'un extrem a l'altre del camp de batalla, com podrien vibrar les cordes esteses d'un instrument sinistre amb una gran caixa de ressonància. De tant en tant, la bandera, que s'aixeca per damunt dels caps, moguda al vent per la metralla, resta caiguda rere el fum. Aleshores una veu s'aixeca greu i orgullosa, dominant l'afusellada, els rengles, els soldats malferits: A la bandera, xicots! A la bandera! De seguida, un oficial es llança, vagament, com una ombra, dins aquesta boira roja, i l'heroica senyera, altre cop viva, torna a planejar per damunt de la batalla...»