Neix el zoòleg Fritz Schaudinn (1871)

Però tornem a la sífilis, que en aquell temps causava molta por arreu d'Europa des que, com diu la tradició, havia estat «importada» d'Amèrica pels mariners de Colom quatre segles abans. Dissortadament, la vida del científic fou curta. Morí a Hamburg quan havia complit els trenta"cinc anys. Tanmateix altres investigadors seguiren la seva feina i Wasserman descobrí el seu mètode de diagnòstic de la malaltia i Ehrlich i el seu equip, la teràpia específica. També el test de Nelson significà una aportació utilíssima. Ja és sabut que la sífilis, malaltia infecciosa, es produeix per contagi, via sexual, i pot esser transmesa per l'herència. Després d'un període prodròmic asimptomàtic de tres setmanes, la malaltia es desenvolupa en quatre fases: el període primari, en el qual apareix en el lloc de contacte el xancre dur o infectant, al costat d'adenopaties no doloroses; després de la disseminació del germen per la sang, als tres mesos apareix el període secundari, caracteritzat per lesions cutànies específiques vora una simptomatologia general; període terciari, que apareix als quatre anys del contagi i ocasiona lesions viscerals profundes de morfologia peculiar; i període final, als vuit o deu anys del contagi; hi ha una intensa afectació del sistema nerviós central i produeix alteracions neurològiques greus, com paràlisi general progressiva, tabes dorsal, etc. Produí un gran nombre de víctimes en el passat, especialment en el segle XVI, quan els costums canviaren molt pel que fa a l'Edat Mitjana. Sembla que un dels nostres personatges històrics, Catarina Homar, l'amant de l'Arxiduc Lluís Salvador, morí d'aquesta malaltia. En una edició del llibret que aquest li dedicà, publicat a Praga el 1905, i del qual Lluís Ripoll en va fer una traducció impresa el 1965, podem llegir: «A ella li agradava envoltar de misteri la seva malaltia, Té lepra! Exclamaven. Conec notes, ja ho he dit, sobre les conversacions dels més famosos metges d'aquella època a Mallorca i que la visitaren, i, segons ells, no és certa tal malaltia en Catarina. Foren aquests facultatius, el metge Vanrell, de Deià, el metge Serra, de Sóller, i els de Palma, Àlvarez i Sancho. S'acostava el mes d'abril de 1905. El metge de Deià demana consulta al de Sóller; entre tots dos no ho veuen gens clar: es troben al davant d'un cas de greu ulceració acompanyada de trastorns intestinals. La farmacopea del moment "opi i bismut" no respon; al tractament mercurial s'hi oposa la malalta perquè ja a Egipte la tractaren i li deixaren la boca que no podia menjar. Baixen els altres dos metges, un i altre dia. El metge Àlvarez, de moment pensa en la lepra. Després ja veu com els altres de què va la cosa: una malaltia venèria (sílifis) que, ben tractada, haguera tingut potser solució».