La Santa Aliança (1815)

Després del Congrés de Viena i per tal de prevenir l'amenaça nacionalista i les revolucions liberals, es forma la Santa Aliança entre les potències europees Rússia, Àustria i Prússia. És aquest un sistema embrionari d'organització del Vell Continent que pretén una intervenció contundent contra els que enarboren la bandera de les llibertats nacionals i públiques. Aquesta aliança s'amplia, poques setmanes després, a Gran Bretanya i totes quatre nacions contra França. Tanmateix França es prestarà també al joc de l'absolutisme i en aquest cas, el Congrés d'Aquisgrà, tres anys després, admet la monarquia gal·la i altres potències menors dins la Santa Aliança. El canceller Metternich aconsegueix d'aplicar el dret d'intervenció militar en la revolta italiana i, en conseqüència, sorgeixen les diferents tensions entre els països coalligats. Però malgrat les opinions contraposades, els països «santificats» saberen aprofitar la seva situació d'influència. El peix gros, en nom de Déu, es menjava, una vegada més, el peix petit. Àustria s'annexionava la Llombardia i Venècia. Prússia ocupava la part septentrional de Saxònia, la Pomeràmia occidental i una ampla zona a l'oest d'Alemanya situada en la conca del Rhin. Rússia s'apoderava de quasi tot Polònia i era reconeguda la seva sobirania sobre Finlàndia i Besaràbia. Suècia s'annexionà Noruega i Dinamarca, l'Holstein. Finalment, Gran Bretanya s'incorporava el regne de Hannover, Heligoland, Malta i alguns territoris colonials. Itàlia, sota l'hegemonia d'Àustria, es mantenia dividida en diferents estats. La Santa Aliança, així, pretenia acabar amb tots els principis revolucionaris i nacionalistes. Sota la consigna d'una política europea de control, Metternich havia proposat les tres columnes sobre les quals reposava el nou ordre: legitimitat, restauració i solidaritat. La legitimitat monàrquica que només reconeixia els sobirans entroncats amb les dinasties tradicionals. La restauració política que preconitzava la destrucció dels règims liberals sorgits durant les guerres napoleòniques. La solidaritat entre els països membres de l'aliança amb tramesa de forces militars conjuntes a qualsevol indret on aquests acords fossin agredits. En un llibre de text de l'època franquista encara hi podem llegir: «Un cop derrotat Bonaparte, els sobirans de Rússia, Prússia i Àustria, federats després amb tots els altres d'Europa, comprometent"se per la Santa Aliança a prestar"se ajut i socors, a sostenir"se uns als altres en els seus trons al davant de qualsevol revolució, i, amb una paraula, a conservar la pau europea i el govern cristià dels pobles. D'aquesta aliança en va resultar una reacció o gran moviment d'oposició a les Constitucions nascudes de la Revolució francesa i als partidaris de les seves falses llibertats.