Neix Konstantin Tsiolkovsky (1857)

Això no li restà el desig de saber i investigar tot d'una que fou adolescent i malgrat el retard acadèmic en el qual es trobava la Rússia tzarista, Tsiolkovsky aconseguí d'esser professor de física i química, matèries de les quals escriví els seus primers llibres. Estudià els gasos i el 1881 arribava a la demostració de la teoria cinètica d'aquests, això ignorant que Maxwell ja havia arribat als mateixos resultats deu anys abans.

Tot plegat indica el terrible aïllament cultural en el qual es trobava aquell país. El 1895 ja començava a parlar dels vols espacials i tres anys després es referia als coets que haurien de funcionar amb combustible líquid. El 1911 escrivia articles en revistes d'aviació, idees sempre innovadores, exposant una teoria completa sobre els coets espacials i el 1920 proposà alguns experiments aeronàutics que Goddard duria a la pràctica.

Fins i tot, Tsiolkovsky, en les seves idees futuristes, suggerí la possibilitat d'una estació aèria. Treballà incansablement aquests temes i en els darrers anys de la seva vida va escriure una novel·la de ciència-ficció que s'ha de considerar una joia per als amants del gènere. Morí a Moscou el 19 de setembre del 1935.

Així doncs, fou un home doblement marcat pel mes que corre. Sobre la seva tomba posaren una làpida amb la següent inscripció: «L'home no romandrà per a sempre fermat a la terra». Vint-i-dos anys després, el govern soviètic, decidia de llançar a l'espai el primer satèl·lit artificial, el primer Sputnik, i ho volia fer en el centèsim aniversari del naixement del savi. Per causes tècniques, el llançament es retardà uns dies. Però aquelles intencions oficials foren, com diu Isaac Asimov, com un meravellós monument commemoratiu. I sempre resulta curiós comprovar com un home es pot anticipar al seu temps i ben sovint és tractat de boig pels seus contemporanis. És clar que el misteri còsmic persisteix i potser mai no serà del tot aclarit per la ciència. «Tot deriva cap a la mort», afirmaven Hartmann i Mayland. I deia Cajal que el món ensenya la ciència però va perdent els seus salts de potencial. L'entropia, diu Clausius, de cada vegada més absoluta, acabarà amb tot fenomen, i, per suposat, amb el fenomen vital. Si tal és el destí de la vida es pot comprendre el suïcidi còsmic i es podria trobar natural, com afirma Arthenius, el xoc de l'astre negre amb el nostre pobre i vell planeta per tal que aquest sigui reduït altre cop a nebulosa. Malgrat tan trists presagis, Tsiolkovsky es llançà sobre els misteris de l'incommensurable espai amb un esperit totalment optimista.