Neix el savi Albrecht Kossel (1853)

El doctor Ernst Hoppe-Seyler (1825-1895) era en aquells moments l'home que més sabia, a judici dels experts, en matèria de bioquímica i Kossel es va sentir fortament atret per aquell camp de la ciència. El 1877 fou ajudant d'aquell gran mestre i dos anys després començà a investigar una substància anomenada nucleïna. Kossel descobrí que aquesta tenia una part de proteïna, és a dir, que es podia parlar de nucleoproteïna en la qual el grup prostètic, que és el nom amb el qual es coneix la part no proteínica, era un àcid nucleínic, quelcom, aquest, completament diferent de qualsevol producte natural experimentat fins en aquell moment.

Quan es desdoblaren els àcids nucleics, Kossel trobà entre les substàncies (desdoblades), purines i pirimidines, compostes de nitrogen amb el carboni disposat en dos i un anell respectivament. Llavors, el bioquímic aïllà dues purines diferents, adenina i guanina, i tres pirimidines.

Com explica Fabra en el seu diccionari, àcid nucleic és cadascuna de les macromolècules formades per grups de nucleòtids (això és ester de l'àcid fosfòric amb un compost natural, el nucleòsid, format per un sucre, ribosa o desoxiribosa, i una base purínica o pirimidínica) presents al nucli cel·lular, portadores del material genètic.

Estam ja al lloc on volíem arribar. Les aportacions de Kossel, en el camp de la genètica, ara tan de moda, ja foren en el seu temps molt importants. Demostrà que els espermatozoos són rics en àcids nucleics i estudiant les proteïnes d'aquestes cèl·lules trobà l'histidina, un amioàcid que hi és força abundant, proteïnes, per altra banda, molt més simples que la de les cèl·lules ordinàries. Amb tots aquests valuosos treballs en el seu currículum, Kossel era nomenat professor de fisiologia a la Universitat de Marburg el 1891 i de fisiologia a Heidelberg el 1895. Quinze anys després els seus esforços eren premiats amb el Nobel de Fisiologia i Medicina. Morí el 1927 a Heidelberg, prop dels seus nombrosos deixebles universitaris.

La trajectòria vital de Kossel, com la d'altres científics una vegada més ens adverteix, però, del perill i els beneficis de les investigacions amb material genètic. Com deia Cajal, ja el filòsof Aben-Hassan de Còrdova, abans de Gracián, Leopardi o Schopenhauer, ja parlava del perill humà, de vegades més malfactor que el de les feres. Això és cert, diu el Nobel navarrès, però «és que cada un de nosaltres no actua sovint com el nostre propi botxí? Qui no porta dins un tigre o un escurçó encarregats de corrompre o enverinar el nostre interior i fer-nos així éssers dissortats?».