Mor el zoòleg Hans Spemann (1941)

TW
0

Mor a Friburg, Baden, el zoòleg alemany Hans Spemann (Stuttgart, Württemberg, 1869), que estudià medicina, física i botànica. El seu mestre de física fou el famós Roentgen. Però, finalment, s'interessà més per la zoologia, la disciplina que va atreure tota la seva vida professional. Estudià els embrions per tal de resoldre la, fins aleshores, incògnita de com es desenvolupaven. Si durant la dècada del 1880 els experiments havien donat lloc a teories equivocades, la feina investigadora posterior demostrà que si no es destruïen les dues parts de l'ou sinó que se separaven, les cèl·lules individuals després de la primera divisió, o fins i tot, de les cinc primeres, podien desenvolupar"se i donar lloc a un embrió complet, encara que més petit. Això el va dur a la idea que existia alguna força vital dins la cèl·lula que la dirigia cap al seu desenvolupament en condicions normals. Spemann, durant els anys vint, dugué a terme tota una sèrie d'investigacions definitives i demostrà que, fins i tot, després que un embrió havia començat a demostrar trets definits de diferenciació podia encara esser dividit per la meitat de manera que cada part en produïa un de complet, i això tenint en compte que una part era quasi «esquena en potència» i l'altra, «ventre en potència». Quedava clar que les cèl·lules eren motllurables fins a una etapa prou avançada i un cop més es rebutjà la possibilitat de la preformació. Més endavant, Spemann trobà que una àrea d'un embrió es desenvolupava d'acord amb la natura de les àrees veïnes. El globus ocular es desenvolupa originalment fora del material del cervell i s'uneix al cristal·lí que no es desenvolupa fora de la pell propera. Si el globus ocular se situa prop d'una part distant de la pell, la qual mai no desenvoluparia el cristal·lí en el decurs de la naturalesa, en començaria a formar un. Aparentment existeixen organitzadors dins l'embrió, no forces vitals misterioses, sinó composts químics definits, que fan possibles certs desenvolupaments en les seves proximitats. I aquí entrava Spemann en un terreny apassionant. Una àrea que contengui un organitzador encarregat del desenvolupament del teixit nirviós d'un embrió de granot podria, fins i tot, produir el desenvolupament del teixit nirviós d'un embrió de dragó.

En aquell moment el concepte d'hormona avançat per Starling i Bayliss estava ja correctament entès i es podia visualitzar que el desenvolupament embrionari estava sota control hormonal, no essent necessari recolzar"se en forces vitals o preformació. Per aquest treball Spemann fou guardonat amb el premi Nobel de medicina i fisiologia. Un gran home de ciència, com tants d'altres, al qual la gent mai no podrà agrair"ne l'esforç. Deia amb molta raó Ramón y Cajal: «Qui no es preocupa de la constitució de l'Univers i dels problemes de la vida i de la mort, no passa d'esser un quadrúman amb pretensions».