Miquel Ferrà i Martorell10/09/00 0:00
TW
0

Alfred de Musset (París, 1810-1857) publica la seva obra La confession d'un enfant du siècle, que apareix en un moment polític ben mogut i interessant. És el regnat de Lluís Felip (1830-1848 ) a França, quan el ministre Thiers és substituït per Molè, també tal dia com avui, en aquell mes de setembre, mentre Carles X, malalt, passa les seves darreres setmanes de vida a Goritz. Hi ha una temptativa de revolta a la guarnició d'Strasbourg, promoguda pel príncep Lluís-Napoleó, el qual és detingut i enviat al desterrament i aquest parteix cap els Estats Units. Hi ha una revolució militar a Espanya i una altra a Portugal. Tanmateix tot serà esclafat per la sola de la bota dels poders constituïts com s'esclafa una mosca. Però és evident que la cosa no funciona a nivell públic. És clar que la cultura se'n refot i així Lamartine publica Jocelyn, Chateaubriand el seu Essai sur la littérature anglaise, Balzac La Vieille Fille i George Sand, Aurora Dudevant, que ha estat l'apassionada amant de Musset, la seva novel·la Mauprat...

Musset havia estat planificant aquest llibre des del 1834. Després de reclamar les seves cartes d'amor a George Sand, llegeix la Nouvelle Héloïse i Werther, textos que han d'influir en aquesta obra. Sabut és que Musset i George Sand havien viscut bona part de la seva relació a Venècia i el drama de la separació era, sens dubte, una semença de reflexions literàries...

«Allò que jo tinc dintre del cor no podrà morir fins que hagi sortit publicat..."Escriu Musset" Jo no moriré sense haver fet un llibre sobre mi i sobre tu, especialment sobre tu; no, maca, la núvia santa, tu no te n'aniràs a jeure en aquesta terra freda sense que ella sàpiga qui ets...»

I Musset, en aquest escrit, fa la promesa de posar sobre la tomba de la Sand el seu epitafi en un marbre més pur que les estàtues clàssiques i glorioses. Convoca els banals i pobres amors a tots els fills de la terra que davant del seu segle, trencat, ateu i crapulós (són les seves paraules), farà sonar la trompeta de la resurrecció humana, que Crist ha deixat als peus de la creu...»

Però qui són aquests «enfants du siècle»? Musset ho explica en un fragment de la seva polèmica obra, on l'orgull, la profanació de les paraules aleshores més sagrades, la sinceritat més extrema , la crítica més mordaç, en són sal i pebre.

«Durant les guerres de l'Imperi, mentre que els marits i els germans eren a Alemanya, les mares inquietes havien posat al món una generació ardent, pàl·lida, nirviosa. Concebuts entre dues batalles, educats en els col·legis a tocs de tambor, milers de criatures es miraven entre d'ells amb uns ulls ombrius, sense saber que fer amb els seus músculs captius. De tant en tant apareixien els seus pares tot nafrats en la batalla, els aixecaven per damunt de les seves guerreres abotonades d'or, els posaven a terra i pujaven altre cop al seu cavall i s'esvaïen novament...».