La conquesta anglesa d'Egipte (1882)

TW
0

Després de desembarcar sobre la costa egípcia, els contingents dels Royal Marines i la marineria britànica, en general, s'apoderen de les fortificacions i dels punts clau de la ciutat d'Alexandria. Amb aquesta població i plaça forta sota el control anglès, la següent passa és la d'ocupar el canal de Suez para defensar-lo de possibles ofensives egípcies. Els darrers dies d'agost, les forces de desembarcament dels destacaments navals dels almiralls Hoskins i Hewett, protegides per l'artilleria de llurs navilis, ocupen Port-Said, Ismailia i Suez, mentre que, tal dia com avui, nombroses naus de transport traslladen a terra ferma un cos expedicionari de l'Exèrcit consistent en dues divisions, és a dir, un total de setze mil soldats, set-cents vuitanta oficials, cinc mil cinc-cents cavalls i tres-cents canons. La cosa crema i els musulmans van perdent territori. El comandament britànic es troba en mans del general sir Garnet Wolseley, que té per objectiu la conquesta d'El Caire. Durant setmanes el setge és molt fort i el tretze de setembre els turcs deicideixen d'intervenir en el conflicte. Es dóna aleshores la gran batalla de Tell al"Kabir. Els britànics, inferiors en nombre, s'aixequen amb la victòria i el quinze del mateix mes entren a la capital. Les forces egípcies s'han de batre en retreta i poc a poc, els anglesos es fan amos de tot el país. Turquia ja no seria més el guardià d'aquella important ruta vers l'Índia i d'aquesta manera, des del punt de vista polític, estratègic i comercial el Regne Unit, victorià, cobria amb punts anglesos tot el camí marítim fins a Delhi: Gibraltar, Malta, Xipre, Suez... En el bombardejament d'Alexandria per part de l'esquadra britànica hi havien intervengut alguns dels millors vaixells de guerra de l'època, com per exemple el cuirassat Inflexible, que formava part de l'estol de l'almirall Seymour.

Ja seria difícil, des d'aquell moment, disputar a la famosa Unió Jack aquella importantíssima colònia. Com sabem, Egipte, durant l'Edat Mitjana, havia caigut en poder dels àrabs, i, en el segle XV, sota el regnat del soldà Selim, fou unit a l'imperi otomà. El tractat de Londres, l'any 1841, malgrat que deixava subsistir la sobirania nominal de la Porta, féu independent i hereditària la dignitat del jedive. Però les conquestes de Mehemet Alí en el Sudan causaren tal transtorn en la hisenda del país que aquest va haver d'acceptar la tutela franco-anglesa. Després, la rebel·lió del coronel Arabí Bajà, el 1881, subministrava als anglesos l'oportunitat d'ocupar la Vall del Nil, amb l'excusa de protegir el jedive. El 1914 proclamaven oficialment el seu «protectorat» sobre el país i fins el 1922 no recobrava Egipte la seva independència. És curiós que en aquells anys, quan Espanya perdia les seves darreres colònies d'Ultramar, França, Alemanya, Gran Bretanya i els Estats Units omplien els seus baguls de més i més territoris colonials, dominaven tots els mars amb multitud de vaixells i propagaven a milers de quilòmetres de les seves fronteres llurs cultures.