Miquel Ferrà i Martorell06/09/00 0:00
TW
0

Conta Garcilaso de la Vega, El Inca, fill de Sebastián Garcilaso de la Vega, company de Cortés, i d'una índia descendent dels inques, cronista peruà, que va viure del 1540 al 1616, que l'illa Serrana, que es troba en la ruta de Cartagena d'Índies a l'Havana, va rebre aquest nom a causa d'un tal Pere Serrano, el navili del qual es va perdre en aquelles costes.

Sembla que Serrano, com a bon mariner, era també bon nedador, i així, amb gran esforç, arribà a aquella illa, despoblada, inhabitable, sense aigua dolça ni llenya, ni tampoc herba, només roca.

Explica Garcilaso que «així passà la primera nit, plorant la seva dissort. Llavors, a l'alba, va recórrer l'illa. Trobà marisc que sortia de la mar, com crancs, gambes i altres bestioles, de les quals n'agafà les que pogué i se les menjà crues, perquè no hi havia manera de fer foc per tal de torrar"les o coure"les. Així s'entretingué fins que va veure sortir de l'aigua algunes tortugues. N'atacà una i la posà d'esquena. La degollà i begué la seva sang, com si fos aigua. El mateix va fer amb d'altres. La carn la posà al sol per a menjar"la seca, com si fos pernil, i amb les closques de les tortugues aprengué d'agafar i guardar aigua de pluja. Veient"se ja Pere Serrano amb menjar i beguda, pensà que si tingués foc, per a torrar el menjar o fer senyals de fum quan passàs algun vaixell, ja ho tindria tot. Amb aquesta idea, com a home inquiet i endurit en la mar, començà a cercar alguna pedra foguera...».

Sembla que en trobà i d'un tros del que restava de la seva camisa en va fer l'esca. Encengué foc i per tal que la pluja no l'hi apagàs, el protegí amb la closca d'una tortuga morta, vigilant que no s'apagàs.

Al cap de dos mesos ja no tenia gens de roba, tota podrida i el sol, tan fort, l'esgotava molt ja que no comptava amb cap ombra fresca on refugiar"se. Quan no podia més de calor s'aficava en l'aigua, fins al coll. D'aquesta manera visqué tres anys i un capvespre, sense esperar"s'ho, va veure Pere Serrano un altre home en la seva illa, que la nit abans havia arribat, sobre una taula, restes del naufragi, a la part més baixa de la costa.

Curiosament, un i l'altre tenien tan mal aspecte, que s'espantaren en veure's, imaginant"se visitats pel dimoni. Quan el nouvingut recità les paraules del «credo», Serrano va veure que era cristià i home de pau. Quatre anys més visqueren, fent un companyia a l'altre, enmig de llarguíssimes converses. Però un dia passà una nau i els recollí.

Tanmateix, el company de Serrano morí durant la navegació, anant cap a Espanya. Pere Serrano, en canvi, arribà a la Península sa i estalvi. Havent tingut l'Emperador notícia d'ell, manà que el duguessin a Alemanya, on es trobava.

Amb barba i cabellera de mitja dotzena d'anys, que no li volgueren tallar, com a prova del naufragi, el mostraren al monarca, i aquest, commogut pel seu relat, li concedí quatre mil pesos de renda. Anà a Panamà, on havia de cobrar tals doblers i viure la vellesa. Però mai no va veure un cèntim...