Miquel Ferrà i Martorell04/09/00 0:00
TW
0

Françoise Sagan obté un èxit absolut amb la seva novel·la Bonjour tristesse. Nascuda a Lot, França, el 1935, aquesta escriptora es destapa així amb un prototipus de novel·la «frívola» i se li cerquen antedecents. Alguns la comparen a Colette però la semblança és mínima. La fórmula «épater les bourgeois» és aquí molt diferent de la que feia servir aquella altra novel·lista, gran novel·lista, experta en la psicologia dels amants masculins i els animals de companyia, els moixos, especialment. Aquí, la fórmula és la societat consumista de postguerra que passa els estius a la vorera de la mar i dedica les hores d'esplai al «flirteig» fàcil i al sexe panxa al sol. El conflicte de sentiments ocupa el nus argumental de cada obra i com explica un crític, «des de l'esclat de Bonjour, tristesse, Françoise Sagan ha aconseguit mantenir la fama que conquerí en unes hores amb la seva polèmica obra. Apassionadament defensada i atacada, la Sagan ha sobreviscut al seu propi mite amb una serie d'estimables novel·les i obres de teatre. A Cops dins l'ànima "novel·la que com totes les seves, es desenvolupa dins un ambient un tant sofisticat" ens descriu la vida de dos germans, Sébastien i Eléonore, de personalitat confusa i delitosament indisciplinada. Constitueix, així, una desenfadada crítica de la societat actual...».

Autora de més de quaranta títols, Sagan té, indubtablement, els seus incondicionals lectors. Obres com Un certain sourire, Dans un mois, dans un an, Aimez-vous Brahms pel que fa a la narrativa, o Château en Suède i Le sang doré des Borgia pel que fa al teatre són ben dignes d'una acurada anàlisi, no només en el camp de la literatura sinó també en el de la prosa-document que tant poden agrair els historiadors, els antropòlegs i altres científics estudiosos de la conducta humana. De conducta, parlant, Françoise Sagan ens presenta una personalitat immersa en l'extravagància i la seva afecció a les drogues i el luxe la converteixen, gairebé, en una llegenda dels anys 70. La combinació erotisme-nostàlgia es repeteix en aquestes pàgines sense donar repòs a «un certain sourire» de pau interior. Però són símptomes vàlids de quelcom generalitzat i ben existent en el cor de la nostra jovenesa.

«Aquell mes de setembre jo no havia tingut notícies de Luc, només una carta molt amorosa de Françoise en la qual ell signava. Em repetia jo, amb un cert orgull imbècil, que no l'estimava, essent-ne la prova que no sentia aquella absència. Jo no pensava que per tal que això fos totalment cert hagués estat precís de sentir-me humiliada per no estimar-lo i no triomfant, com ho estava...M'agradava la casa on tant m'havia d'avorrir. No em divertia gens ni mica però deixava passar el temps...M'agradava anar d'un cap a l'altra per a sentir només la lleugeresa del meu ànim. I adquirir a força d'immobilitat, una mena de torrada suau en el rostre i en el cos, esperar, sense nirvis, que les vacances acabassin. I llegir. Les vacances eren una gran taca groga plena de letàrgia. I a la fi arribà la carta de Luc on em deia que seria a Avinyó el vint-i-dos de setembre...»