Neix el doctor Pregl (1869)

Tal dia com avui neix a Ljubljana, Iugoslàvia, en el temps que ens ocupa, l'Imperi Austrohongarès, Fritz Pregl. Va perdre son pare sent al·lot i amb sa mare anà a instal·lar-se a Graz, ciutat universitària, que li va permetre de fer estudis superiors. Això s'esdevenia el 1887 i el 1894 obtenia el seu títol de metge. Es dedicà a l'ensenyament i en aquella mateixa facultat aconseguia una plaça de professor. Tanmateix, va voler pràcticar, al cap de poc temps, la medicina que alternava amb la feina a les aules. El seu principal interès es dirigí vers la cirurgia ocular i un cop dominat aquest camp, treballà la investigació, particularment entorn al tema dels àcids biliars, un composts que es poden aïllar en petites quantitats de la bilis del fetge. A partir de la medicina, aquesta tasca el dugué cap a la química. El 1909 estava a punt de determinar l'estructura molecular d'un nou compost i per dur a terme aquest objectiu hagué de recórrer a la química analítica, única manera de treballar amb substàncies petites, sense precedents. Aconseguí de ser un autèntic mestre en la matèria. La seva balança, totalment precisa, amb un dispositiu de vidre per a produir un equip format per noves peces petitíssimes. Era el 1911 quan pogué demostrar d'una manera exacta els seus mètodes d'anàlisi per a diferents elements amb només de set a tretze mil·ligrams de substància disponible. I el 1913 ja podia treballar amb una quantitat de tres mil·ligrams. Avui, però, els microquímics ja treballen amb mostres orgàniques de només unes dècimes de mil·ligram de pes. Pregl els mostrà el camí i aquelles manipulacions el feren mundialment famós entre els científics. En reconeixement a tanta feina original i útil era guardonat el 1923 amb el premi Nobel de Química. És considerat, doncs, el pare de la «microquímica». Set anys després d'aquell reconeixement moria a Graz, el tretze de desembre. Considerat austríac, vet ací un home que des de la senzillesa arribava a la universalitat. Deia Ramón y Cajal que «el savi cobdiciós d'anomenada reuneix sovint dolorosos desenganys, perquè aquells, dels quals la lloança anhela, callen, i, al contrari, aquells el silenci dels quals desitja, alaben...» I té segurament raó. Ja va dir Iriarte: «Si el sabio no aprueba, malo; si el necio aplaude, peor». Però també és cert que no tots els savis aplaudeixen el geni que neix. Es compara aquests a l'abella reina que té cura de destruir totes les nimfes reials per evitar qualsevol competència. I això és tan cert com trist i lamentable. Els genis, en general, manquen de generositat. Envejosos, amargats, espolsen ací i enllà ben creguts en les seves doctrines, que creuen, irrebatibles.