Un dia d'estiu en la vida d'Unamuno (1928)

Com és lògic, quasi sense adornar-se, davallava Unamuno cap al Manzanares. A manca d'aigua marina, aigua dolça. I passa després al carrer Major, puix s'estima més el cabal de la gent que el cabal melangiós de l'aigua d'un riu que enmig de l'estiu, en aquell temps, només era torrentó.

«És gent que baixa cap a la posta de sol, des de la Porta del Sol, a refrescar-se la vista amb la verdor de la Casa de Camp, i entre aquesta gent, parelletes enamorades, i li refresquen a un la vista elles, les al·lotetes, en roba d'estiu, molt retallada i lleugera. (No oblidem que en els anys vint estava ja de moda la falda curta i els vestits descotats), i quan un s'hi ha de creuar pot sentir el ritme de la seva respiració i el bugteb de la seva transpiració. Teb, però alhora, per íntim i paradoxal contrast, fresc, amb una frescor de serena matinera. I també el gerricó d'aigua dolça, tan popular, tan de poble, alena frescor al sol. A més d'això, refresca igualment, una mica de goig contingut, d'alegria de viure jovenesa. I un aire de benestar que no es sentia antany. I és que el tenor de vida dels baixos, dels humils, s'ha alçat, mentre ha anat baixant el tren de la vida dels alts, dels orgullosos...». Unamuno. El sentiment tràgic en la vida i en els llibres, En torn al casticisme, Vida de Quixot i Sanxo... Curiós, analític, pintor de les paraules... Un no es cansa de llegir els seus articles publicats a El Sol de 1928 a 1934, quan ningú no sospitava encara quina mena de guerra civil amenaçava el país. Estiu d'orxata, sorbet, gelat... i la vista de l'aigua fluvial, terra endins, a l'ombra d'un pont o dins l'anell d'una bassa. Després el vent que davalla de la Serra i que ja no porta el buf del desglaç. I pitjor encara l'aire que ve de la immensa planura groga amb olor de blat calent. Però en aquestes sensacions d'Unamuno ens crida l'atenció aquesta subtil manera de veure l'estiu en el cos refrescant i desitjable de les al·lotes que passetgen pel carrer.