Agatha Christie, universalment coneguda i reconeguda com una
gran mestra de la novel·la de misteri, lladres i policies,
enllestia aquell final d'agost del 1944 la seva obra Absent in the
spring (Absent en la primavera), que encetava tota una sèrie de
novel·la psicològica molt ben acollida per la crítica a partir del
1956 i que restava inserida dins la tradició anglesa de la novel·la
sentimental.
Per a signar aquesta casta de literatura emprava el pseudònim
Mary Westmacott, motiu pel qual no tothom la relacionava amb la
creadora del famós Poirot. En aquestes novel·les, però, el lector
hi pot advertir la genialitat de la narradora, la seva plenitud
integral, el mateix humor, la mateixa destresa constructiva, el
detall subtil de l'anàlisi psicològica, el recurs del suspens... En
resum. No hi ha assassins ni morts. Ni tampoc un inspector que vol
resoldre teoremes de la vida mateixa en els barris baixos. Hi ha,
en canvi, una autoanàlisi minuciosa, implacable, d'una dona que a
poc a poc va descobrint el perfil real de la seva existència...
«Sentia un veritable odi per aquella cambra de parets nues i
finestrons enreixats. S'ofegava allà dins. Se sentia petita,
minúscula, reduïda a l'estat d'insecte; ella, que estava desitjant
trobar"se en una gran sala, amb molt aire, ornada amb elegants
cortinatges de vellut vermell i amb un bell foc a la xemeneia. El
que li agradava era viure envoltada de gent, anar a visitar les
seves amigues o rebre"les a casa...».
Explora, Mary Westmacott, amb saviesa, la natura de la dona. I
en sap treure bon profit. Els personatges tenen aquesta vivor tan
realista que ens alliçona a cada diàleg amb la veu profunda de
l'experiència i la situació social. És clar que tractant"se
d'Agatha Christie la idea del viatge, l'eixida del britànic a la
recerca de l'exotisme postcolonial no hi podia mancar: «L'aire del
desert és meravellós, d'una frescor incomparable. I aquesta calma
és indescriptible! És necessari haver estat aquí per adonar"se del
que és això. Tinc la sensació, per primera vegada en la meva vida,
d'estar tota sola, amb mi mateixa. La vida normal és un engolidor!
Es passa una la vida anant d'un costat a l'altre i supòs que així
ha d'esser, és clar, però ara sento que ens hauríem de concedir de
tant en tant alguns moments de meditació i repòs. Fa només unes
hores que sóc aquí i em trobo millor que mai.
Fins ara no sabia que existeix en tots nosaltres el plaer de la
solitud. És un calmant meravellós per als nervis el saber que
entorn de mi, en molts centenars de quilòmetres, no hi ha més que
sol i sorra...».
Miquel Ferrà i Martorell
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.