Les colònies de Sierra Morena (1767)

Es nomena un intendent general, Pablo Antonio José Olavide (1725"1803), i la capital de la contrada serà La Carolina, així batiada en honor del rei. Una altra vila de singular importància ha d'esser La Carlota i la part més inhòspita, com ja indica el seu nom, el desert de La Parrilla.

Els primers temps són difícils, puix la majoria de la gent no és llauradora. Acudeixen des dels Països Baixos, Alemanya, Àustria, Suïssa, a la crida de Thürriegel, que és enganyosa com un eslògan turístic: «Ciutadans i ciutadanes: Hi ha una caixa plena de riqueses que ha obert per a vosaltres el rei d'Espanya. Es tracta de terres de conreu que posa a la vostra disposició, en aquell país, Sa Sereníssima Majestat. Allà podreu gaudir dels avantatges de viure dins un verger on el sol és sempre radiant. Ja sabeu que Espanya és terra de vins exquisits i fruites saboroses, entre d'altres plaers de la taula i la vida. Les colònies us esperen i us puc ben garantir la fortuna i el benestar, el clima més agradable, la gent més hospitalària, la feina honrada i profitosa. Si tens entre setze i quaranta anys, aquesta és la teva oportunitat...».

Thürriegel era un exoficial de l'exèrcit de Baviera i havia estat a la batalla de Lowositz, a la caiguda de Breslau i a la jornada de Lissa.
Frederic de Prússia l'havia distingit per la seva bravesa, perseverança i astúcia, qualitats que Carles III també va saber apreciar. Amb aquells cartells i fulls de propaganda, des de Münster a Friburg, els vianants més pobres d'aquelles ciutats anaven bocabadats vers les oficines d'aquell agent de la Corona espanyola sense res a perdre i molt a guanyar. Després dels primers anys de difícil marxa social i econòmica, havent estat reforçada la població germànica per nous immigrants vinguts de Catalunya i el País Valencià, les colònies de Sierra Morena arrelaren i prosperaren. Així, el 1775 ja comptaven amb tretze mil habitants i de les mil tres-centes cinquanta-quatre famílies que poblaven la zona, quatre-centes seixanta-vuit eren de nissaga alemanya. La resta, de terres de llengua catalana. A poc a poc, el clergat, de parla alemanya, que exercia alguna influència contra l'assimilació, fou substituït per eclesiàstics andalusos. Escola i matrimonis mixtos feren la resta. La vida d'aquelles colònies centreeuropees es perllongà devers setanta anys, fins el 1835, quan les Noves Poblacions foren incorporades al Règim Comú. El somni dels polítics il·lustrats, com el comte d'Aranda, acabava aquí.