Ja és ben sabut per aquestes contrades nostres que l'escriptora
del romanticisme francès George Sand (Aurore Dupin, baronessa
Dudevant), nascuda a París el 1804 i que morí el 1876, deixant una
notable obra novel·lística (Indiana; Consolació; La Bassa del
Diable; Francesc l'Expòsit etc.), passà l'hivern del 1838 a la
cartoixa de Valldemossa en companyia del seu amant, tuberculós,
Frederic Chopin, el famós pianista i compositor polonès
(1810-1849), una relació frustrant que acabà de forma més o menys
tempestuosa.
Dona molt apassionada, George Sand col·leccionà amors i romanços
al llarg de tota la seva vida i el substitut, o un dels substituts
de Chopin, fou el gravador Manceau. Com explica Fernando
Díaz-Plaja, «quan George anava a París s'allotjava a casa d'aquell
i encara que Maurice (el fill), estigués guarit d'espants des dels
seus temps escolars, encara el preocupaven els comentaris que es
poguessin fer sobre la seva mare, i pregà a aquesta que si se
n'havia d'anar al llit amb algú ho fes en casa pròpia...»
Va respondre George Sand: «M'allotjaré allà on vulgui. Estaré
millor a casa de Manceau que a ca teva...»
Però Manceau, com Chopin, es posà tuberculós i tal dia com avui,
l'escriptora explicava en el seu diari: «Ha estat tossint, sense
interrupció, dia i nit. Quaranta-vuit hores. És espantós i, així i
tot, em sembla més calmat que els dies precedents. Potser reposa;
tanmateix se sorprèn quan li dic l'hora i no s'adona del temps que
ha passat...».
L'endemà, la Sand deia: «Ai de mi! Tan prompte he tingut por que
s'enfadàs pintant-li el seu mal més petit, com pas gran pena que
sàpiga que la cosa és greu sense remei. Fa més d'un mes que la
conec, aquesta malaltia i... quina lluita he sostingut per tal
d'amagar-li la realitat. Està ara mateix gravíssim. Dorm abatut per
la febre, ofegant-se... Ja, ni tan sols, té tossina. És el seu
darrer somni?»
La resposta va venir el dia següent: «Aquest matí és mort. Des
de la matinada a les sis, després d'una nit aparentment calmada. En
despertar-se ha parlat un poc, amb una veu ja morta, dient paraules
vagaroses, com en un somni; després ha fet esforços per alenar,
llavors la palidesa i finalment... res de res. No se n'ha adonat,
esper. A mitjanit m'havia parlat un poc amb voluntat i lucidesa.
M'ha dit que volia anar a Nohant (possessió i castell propietat de
George Sand). L'he canviat de roba i li he fet el llit. Li he posat
flors. El veig hermós i sembla més jove...»
El dia següent George Sand vetlava el mort:
«He passat la nit tota sola al costat d'aquest somni. Està sobre
el seu llit, ja tranquil per sempre. No és lleig ni escarrufa. Cap
mala olor. Li he posat roses fresques. Estic ara tota sola i ell al
meu costat. Ja no he de sentir el seu alenar penós... i la propera
nit, res, encara més sola... i ara i per sempre...» La mort. La
cosa no demana més comentaris.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.