La codolada del mariner (1818)

Un d'aquests miracles es refereix a la tripulació d'una nau, carregada de mercaderies, amb ruta a Barcelona, que el 1718 se salvà d'una espantosa tempesta, trencat el pal, perdudes les veles i amb vies d'aigua al casc.

El cas és que tal dia com avui, festa de la Mare de Déu d'Agost, els mariners pujaven a Lluc i així ho explica una «codolada»...
«A quinze d'agost aniré/ de Lluc a veure sa Santa, / perquè diuen que té tanta/ potestat que Déu li dóna./ Per dins mar va a Barcelona/ i a los mariners ajuda/ i quan té la mar vençuda/ se'n torna tota remull./ Mare de Déu de Vós vull/ que em doneu lo que em convé,/ el camí que he menester/ que moltes voltes no trii./ Vullau-me acceptar per fill/ i jo vos tendré per mare/ i an el Bon Jesús per pare/ i a tots els sants per parents./ Donau-me bons pensaments/ i jo mudaré de vida./ Donau-me vos sa seguida/ per esser bon cristià, / perquè em pugui passejar/ per viles i termes grans; que no prengui llargues mans,/ sinó guardar tota llei,/ i si a cas arrib a vell,/ tenga mon cor sense fel/ i de virtut tota rel/ a dins sa meva animeta/ que pugui de culpes neta,/ Verge de Lluc Moreneta,/ contemplar-vos en el cel».

La literatura universal, en aquest cas Jonathan Swift, ens ofereix, de forma reiterada, especialment a la novel·lística d'aventures, la descripció de moments tan plens d'angoixa com aquests que comentam, així, per exemple: «...Era estiu en aquella zona, el temps molt dolent, quan els mariners veren una roca a devers mig cable del vaixell. El vent, fortíssim, ens llançà contra ella sense que ningú no ho pogués evitar, i el navili naufragà. Sis tripulants, jo entre d'ells, pogueren baixar una barqueta a l'aigua i allunyar-nos de la nau i del gran escull a força de rems. Segons els meus càlculs deguérem remar cosa de tres llegües i després d'això, vàrem suspendre la tasca, incapaços de bogar més, puix estàvem esgotats a causa de la nostra feina al vaixell. Restàrem surant, a mercè de les ones, i una mitja hora després, una sobtada ràfega del nord féu sotsobrar la barca. No sé el que pogué esdevenir als meus companys de la barca, ni tampoc dels que restaren en el vaixell o en la roca, però podria deduir que moriren tots. Jo, per part meva, vaig nedar vers on l'atzar em volgué dirigir, deixant-me dur del vent i la maror. De vegades provava de fer peu, però només trobava aigua. Quan ja estava quasi rendit, incapaç de sostenir-me amb el cap fora de l'aigua, vaig tocar fons. En aquella hora, la tempesta havia minvat molt. El declivi era tan poc acusat, que vaig caminar devers una milla abans d'arribar a la costa, a la qual vaig arribar, segons els meus comptes, prop de les vuit del vespre...».