El Crist de l'Agonia (1633)

Aquestes versions de Jesús mort en la creu, tema tractat per Zurbarán amb molta freqüència i particularíssima mestria, tenen un alt contingut d'espiritualitat i presenten impecable factura.

Com diuen els experts, hi destaquen les qualitats de les carnadures i l'execució dels blancs del drap de puresa. I en aquest sentit, un pintor de Quito, el volgué superar. Era Miguel Santiago, ja amb reconeguda fama.

Aquest artista es va sentir dominat per una onada de rar ascetisme i volgué reproduir amb la màxima perfecció la suprema agonia de Crist. Ho va provar de fer sense gens d'èxit moltes vegades i aleshores s'adonava del seu fracàs i es desesperava de cada vegada més. Rompia el llenç, trencava les paletes i es deixava dur per una queixa irada.

Amb això, contractà un al·lot de devers divuit anys, ben plantat, que veié com una autèntica figura grega, el model que havia de menester, capaç d'inspirar devoció, compassió i tendresa.

El féu despullar dels seus vestits i el posà sobre una creu, fermat de mans i peus. La positura era incòmoda, no gens suportable i així i tot, el donzell, pensant en els diners que guanyaria a canvi d'aquella feina tan passiva, mantingué un somrís als llavis.

A la vista d'aquell rostre satisfet, Miguel de Santiago li pregà de fer cara d'angoixa i dolor. El xicot ho provà però no ho aconseguí.
Els seus visatges de fals sofriment distaven molt de convèncer el mestre. El renyà moltes vegades. Un cop i altre, suós, capbussat en el tema, un braser a cada ull. Un darrer bram i un darrer esbronc tampoc no assoliren el que volia.

Aleshores, el pintor, ja foll, en un atac de ràbia, agafà una llança i travessà amb ella el costat del seu indefens model. Aquest, espantat, deixà escapar un gran gemec de dolor immens i ferit de mort, es reflectiren en el seu rostre totes les convulsions de l'agonia.

A l'instant, Miguel de Santiago, en el deliri del seu fanatisme, començà a copiar aquells trets de moribund que més que la versemblança de la mort eren la mort autèntica.

El pinzell del mestre, ràpid com el seu pensament, no deixà detall d'aquella llarga agonia. A la fi, dessagnat, inert, aquell pobre al·lot, potser fill d'esclaus, ja era només un cadàver.

Aleshores, tal dia com avui, i com aquell que desperta d'un malson, Miguel de Santiago mesurà aterrit el seu crim. Acusat pels veïns i després per la justícia fou portat als tribunals.

Tot el que podia mostrar en la seva defensa era aquella pintura i presentà al jutge el llenç del Crist de l'Agonia, treballat amb la màxima perfecció, amb el més copsador realisme.

I diuen que tal fou el mèrit que el tribunal veié en aquella imatge que, després de llarg judici, el pintor obtingué una sentència absolutòria.

El quadre fou enviat a Espanya i a la ciutat de Quito en restà una còpia.
Malhaja l'obra d'art que es fa a costa de la vida d'un home!