La tragèdia del vapor «Sirio» (1906)

La premsa informa del naufragi del vaixell de vapor Sirio, que es negà per la popa a les cinc del capvespre. Portava un total de nou-cents passatgers cap a Buenos Aires i la major part d'aquests eren emigrants. El nombre de persones ofegades ascendeix a tres-centes i la causa del sinistre s'atribueix a l'economia de carbó en el moment de vorejar el cap de Palos. La nau havia sortit de Barcelona el divendres, a les deu del vespre. Aixecà àncores i salpà amb destinació a Amèrica. El dissabte a migdia estava ja a la vista de Cartagena i ja de nit arribà al cap de Palos. Tot semblava ben normal quan tothom advertí un cruixit espantós. El Sirio havia tocat els baixos de Las Hormigas i sofrí una violentíssima sacsejada. Llavors començà a enfonsar-se per la part de popa. Els passatgers, veient que el navili es negava, es llançaren en gran desordre vers les barquetes salvavides. Però allò fou una lluita desesperada. Hi hagué, segons el cronista, escenes de gran egoisme. Poc importaven els crits de les dones o els plors dels infants. Cadascú només mirava per a si mateix. El principal culpable d'aquesta demencial situació era, sens dubte, el capità del vaixell, senyor Piccone. I els mariners de la tripulació tampoc no ajudaren les víctimes. Se salvaren els primers. L'oneig es va fer més i més intens, copejant la nau, i amb cada onada eren arrabassades de la coberta nombroses persones. El Sirio era italià però els viatgers espanyols eren quasi la meitat del passatge. Els mallorquins eren vint-i-tres, dels quals trobaren la mort en la tragèdia sis. En aquell temps, el Sirio era una més de les naus que s'enduien gent de casa nostra cap a l'Argentina. Així, per exemple, pocs dies després, el periòdic Ultima Hora deia: «Demà sortiran cap a Barcelona un bon nombre de treballadors mallorquins, la majoria sabaters que es proposen d'embarcar en el vapor Savoya, ancorat en aquell port, per a dirigir-se a l'Argentina». I també en aquells dies, un articulista abordava el tema per a manifestar que «la nostra emigració no em sembla cap mal. És una depuració, una selecció. En una massa de treballadors que marxen hi ha elements bons i dolents, una lluita intensa en què els forts i els intel·ligents sempre guanyen...». I encara una altra notícia referida al problema d'aquells moments, quan el periodista comunica que «ens escriuen de Barcelona que en aquella capital han estat detinguts a bord del vapor Villa de Sóller set al·lotets, menors d'edat, naturals de Sóller, que intentaven arribar a Seta per a treballar en la verema i foren posats a disposició del governador civil...». Emigrants gallecs, italians, mallorquins... Buenos Aires esperava amb tota la càrrega d'expectatives, esperances i desenganys que ja el gran Edmundo d'Amicis (1846"1908) va saber pintar magistralment en les seves obres literàries.