Com una part que ha emergit des del fons de la mar; o talment un
tros de terra que encara no s'ha deixat engolir per les aigües del
golf de Gabès, l'illa tunisenca de Gerba es mou un poc a mercè de
les marees que pugen i baixen. Quan arriben deixen com miralls
sobre extensions que abans eren arena; quan se'n van tomben les
barques, fent totalment inútils àncores i amarres. L'illa era un
quasi paradís amb platges suaus, pocs hotels i pescadors que feien
entrar els pops dins una mena de cossiols que, per tradició, anaven
calant.
L'interior és diferent, perquè la terra eixuta no afavoreix
massa les coses. Hi viuen oliveres mil·lenàries; palmeres que
neixen, moren i es van reproduint constantment. Llavors també hi ha
figueres de moro i de cristià. I algun cultiu més, que es du amb
molt d'esment. Miris allà on miris hi apareix la mar, ja que el
terreny és quasi totalment pla. L'arquitectura és reforçada, feta
pensant que ha de resistir temperatures extremes i atacs dels
invasors. Almenys així es construïa abans. Llavors la calç ho
cobria tot; com ho fa actualment, perquè entre les verdors
d'oliveres i palmeres sempre s'hi troba la blancor radiant d'una
casa o d'una mesquita acabada d'emblanquinar. Mesquites com
fortaleses apareixen enrevoltades de terra resseca que, amb
l'impuls del més lleu buf de vent, s'aixeca, s'envola i va a parar
sobre la blancor abans immaculada. Si un dia plou, llavors la terra
regalima sobre la superfície neta i deixa rastres desordenats. Però
la sòlida construcció, arquitectura feta d'anys i adversitats,
sempre manté la seva presència. El minaret, que s'aixeca sobre la
part més alta, a vegades fa pensar (algú ho ha escrit abans) en un
cert culte fàl·lic. És el paisatge arquitectònic que es troba allà,
a la petitona illa de Gerba. Amb les aigües del golf de Gabès que
van i vénen. Sovint s'han d'aclucar els ulls, tanta és la
resplendor del joc entre el sol i l'espectador.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.