Mor l'inventor Emile Berliner (1929)

Treballà per a la Companyia Telefònica que explotava l'invent de Bell i el 1877 patentava una versió del transmissor, actualment micròfon, dues setmanes abans que Edison aconseguís el patent d'un aparell semblant. No es va poder evitar un llarguíssim plet entre els dos inventors i entre advocats i demandes, aquell litigi duraria devers quinze anys. La lluita de «cervellots», la brega per inventar cada qual més i millor, entre Berliner i Edison es perllongà molts més anys.

El 1904, Berliner s'adjudicava una victòria assenyaladíssima sobre Edison: inventa el disc pla per al fonògraf, en el qual l'agulla vibrava d'un extrem a l'altre.

D'aquesta manera, el cilindre de fonògraf d'Edison, molt menys pràctic, amb l'agulla que vibrava verticalment quedava reduït a un segon terme.

Així doncs, Berliner és el pare dels discs del que primer es va dir fonògraf, després gramòfon, llavors tocadiscs i avui CD. També treballà Berliner en els motors d'aviació i hi va fer substancials millores.

Aquest esbós biogràfic ens pot moure, potser, a reflexió. El tema seria la brega encegada entre dos grans homes i una vegada més acudiren a Ramón y Cajal que sabé analitzar la cosa, quan escriví: «Entre les fatals incongruències advertides en il·luminats enginys de la ciència, mereix especial esment la manca de noblesa i serenitat que acompanya els torneigs oratoris i polèmics... És un espectacle dolorós contemplar la lluita del mèrit encongit i apocat amb la mitjania arrogant i desafiadora».

Abans de l'esgrima dialèctica, el tímid se sent assistit de clarividència endevinadora de la dolentia de l'adversari, de previsora energia, que l'empeny a llançar dins el forn tot el carbó... i, així i tot, arribat el moment suprem, com si un àngel malèfic el fascinàs, sent el cor bategar de forma dolorosa i tumultuosa, i experimenta una ansiosa opressió al pit, inhibició de la paraula i de l'argument, i veu nerviós com la seva raó, a la primera envestida, en surt desarmada, s'enfosqueix i entrega... Trista vanitat dels que es creuen déus, dels que pensen que són savis pensadors sense els quals el món de la cultura no podria sobreviure, savis il·lustrats que només fan servir el sentit crític per emprenyar els altres, que no volen admetre cap prova capaç de disminuir els mèrits de la seva capacitat creativa. I per altra banda, el poble, sembla sempre disposat, no només a perdonar-los, sinó també a entronitzar-los al costat dels mags de la superstició, dels histèrics que suggestionen amb l'absurd, dels mèdiums i faquirs de la societat moderna, sense els quals, tanmateix, no sabem viure».