La Llibreria General de Saragossa publica, per primera vegada,
un dels llibres més emblemàtics de Wenceslao Fernández Flórez, El
bosc animat, amb il·lustracions de Francisco Juárez. L'obra,
entretinguda, magníficament escrita, és un missatge a la infantesa
i el jovent, avui, ara mateix, vàlid i recomanable.
Quan l'amenaça dels incendis forestals es troba present a cada
migdiada d'estiu i, de forma més significativa, al llarg del mes
d'agost, aquestes pàgines d'amor a la natura i on el bosc,
globalment, esdevé un personatge entranyable.
L'autor, Antonio Félix Saturnino Fernández Flórez, nasqué el
1885 a la Corunya, dos anys abans del matrimoni dels seus pares.
Explica un dels seus biògrafs que «aquesta circumstància
d'il·legitimitat fou el motiu segons el qual la data de naixença
seria amagada, oblidada o mai pregonada». Serà el major de set
germans i rebrà el títol de batxiller en la seva ciutat gallega.
Llavors li hauria agradat d'estudiar medicina però havia mort son
pare i la situació econòmica familiar era molt dolenta. Decidí de
practicar el periodisme i començà a publicar les seves
col·laboracions en el diari La Mañana. Restaria fadrí, senyoret de
cafè, petit burgès, de manera que González Ruano definí d'aquesta
manera la personalitat de l'escriptor: «El senyoret Wenceslao, gran
escriptor, acadèmic, un dels cronistes més populars i més ben
pagats d'Espanya i illes adjacents, no està mai tampoc ni content
ni enfadat, defuig les converses sobre temes professionals... No va
a cap tertúlia ni se li coneix un amic que sia més amic que
qualsevol altre. Té uns aires d'estiuejant monàrquic a Sant
Sebastià, i també alguna cosa de capità... És la peça netejada de
la seva generació, el que sempre es frega les ungles amb un raspall
ben dur. És l'escriptor, en el qual automòbil no hi hagué fang mai
en els dies de pluja...». Curiós intel·lectual que morí a Madrid el
1964.
«Hi havia un nigul color de talp que es recolzava en el puig
Xalo; un núvol feixuc i fora mida que emboirava l'horitzó. I va
venir el vent del sud i posà els seus peus dins la vall i llançà el
nigul contra els homes, portant-lo com quan un mosso es carrega amb
un sac de blat... Pesava tant el núvol que en la terra es podia
sentir l'alè teb i humit del vent que esbufegava ràfegues. La volia
dur fins a la mar, encara llunyana, però en passar per Cecebre els
pins que hi ha a les altures de Quintà esqueixaren la cendrosa
envoltura i tots els grans d'aigua que caigueren, estrets,
successius, inesgotables, sobre la verda i trencada extensió de la
terra. Plovia tant que semblava mentida que restàs aire per a poder
alenar dins l'espai ple de fils líquids i de partícules aquoses que
anaven i venien, surant, amb aspecte de petits éssers vius, com i
aquella mar tingués també el seu plàncton...». Diuen que Wald
Disney llegí aquest llibre i se sentí molt emocionat, tant que va
estar temptat de fer-ne una pel·lícula.
Miquel Ferrà i Martorell
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.