La cultura perd José Àngel Valente i Ramon Aramon

El poeta d'Ourense va morir ahir a Ginebra, a l'edat de 71 anys, i el filòleg i lingüista català traspassà dilluns passat als 92 anys

José Àngel Valente.

MAR ALCANTUD.Palma19/07/00 0:00

José Àngel Valente, un dels millors poetes de la literatura castellana, morí ahir a Ginebra a l'edat de 71 anys, després d'una llarga malaltia, en agreujar-se el seu estat. El poeta gallec (Orense, 1929) serà enterrat a la seva ciutat natal, al panteó familiar del cementeri de San Francisco, on també reposen les restes dels seus pares i fill.

Valente, al llarg de la seva vida obtingué diversos guardons, ja amb el seu primer llibre A modo de esperanza (1955), rebé el Premi Adonais de poesia. Amb Poemas de Lázaro (1960) i Tres lecciones de tinieblas (1980), el Premi de la Crítica. El 1988 fou guardonat amb el Premi Príncep d'Astúries de les Lletres, i a la dècada dels noranta va rebre el Premi Nacional de Poesia, el premi Reina Sofia de Poesia Iberoamericana. Darrerament, la Universitat de Santiago l'honorà nomenant-lo doctor honoris causa. Els dos volums que recullen la seva obra poètica, Punto cero i Material memoria, resumeixen la seva concepció de poesia.

D'altra banda, el filòleg, bibliògraf i lingüista català Ramon Aramon i Serra morí dilluns passat al vespre al seu domicili de Barcelona a l'edat de 92 anys. Operat en dates recents d'un trencament de fèmur, l'autor serà acomiadat avui amb un funeral oficiat al tanatori de les Corts de Barcelona, poc abans de ser enterrat al cementeri de Montjuïc.

Ramon Aramon i Serra (Barcelona 1907), llicenciat en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, i format a Madrid, Leipzig i Berlín, va ser durant quatre dècades secretari general de l'Institut d'Estudis Catalans, des del 1942 fins a la democràcia, el 1982. A més a més, el 1946 va ser cofundador i primer president de la Societat Catalana d'Estudis Històrics. Fou ajudant de Pompeu Fabra a la Universitat de Barcelona i després, professor adscrit al seminari romànic. Durant la dictadura, marginat de la docència i de la investigació universitària, va revitalitzar els anomenats Estudis Universitaris Catalans i va oferir també cursos i conferències a l'estranger.