El nas de dos pams (1928)

TW
0

Mossèn Antoni Maria Alcover enllesteix la rondalla Es nas de dos pams i hi posa la data, a Ciutat de Mallorca. El personatge d'aquesta narració popular ens podria recordar, encara que llunyanament, Cyrano de Bergerac, també afavorit per un òrgan de l'olfacte de mida considerable. Es tracta en aquest cas d'una conegudíssima comèdia heroica en cinc actes d'Edmund Rostand (1897), de la qual han dit que la seva interessant intriga i la seva encisadora versificació són les causes de la seva fama. Tanmateix existí un autèntic Cyrano de Bergerac.

Efectivament, Savinià Cyrano de Bergerac, escriptor francès, nascut a París, que com diuen els crítics, es distingiren les seves obres per una mescla de llibertinatge i amanerament burlesc, molt del seu temps (1619-1655). Es nas de dos pams, explica Alcover a peu de pàgina, «la me contà En Toniet Sanxo, de Son Servera, com anava a primeres lletres; avui és el M.I. Senyor D. Antoni Sanxo, Canonge Magistral de Mallorca».

L'aventura d'aquest Joan, Nas de Dos Pams, pescador de canya, no pot tenir gags més ocurrents...
«Se'n va un dia a pescar, i tot lo sant dia està qui està amb sa canyeta capficada a sa pesquera, sense veure ni un trist llambre...». I és que rere l'humor i molts de cops la Mallorca idíl·lica que mostren les rondalles, amb reis i prínceps generosos o cruels, savis patriarques i valents pagesos, hi ha la fam. La fam immensa d'un poble condemnat al caciquisme i l'emigració. Sí. La fam dels herois de rondalla hi és massa present per no veure-la com una realitat-reflex. El personatge de l'hostalera ens parla tam bé d'un altre casta d'allotjaments igualment associats a la misèria... «Com s'hostalera el meu veu amb aquella grandiosa pinya, poreu fer comptes quins ulls degué badar i si n'hi degueren venir de ganes d'esplugar-lo per ben aclarir es misteri d'aquell nas tan disforjo...».

I quan el nostre heroi aconsegueix de posseir un fabiolet màgic que el fa invencible, ja no és pescador de canya sinó un lluitador digne d'estar entre aquells mosqueters d'Alexandre Dumas...

«En Joan, en lloc de fugir, s'asseu en terra; i com se veu tot s'exèrcit contrari davant, se treu es fabiolet i ja és partit 'ti "tu"ti! 'ti"tu"ti! I heu de pensar i creure i creure i pensar que, cop en sec, infanteria, cavalleria i artilleria rompen amb un ball rabiós de tot, i tots es soldats i tots es Majors i es General de mar i terra es primer de tots, bots i xecalines i cabrioles! i cabrioles, xecalines i bots! I cames a l'aire! I revolts i enfuites! I es soldats de cavall hagueren d'abandonar es cavalls perquè tots s'empinaven i tot eren alçades de cul! I ets artillers hagueren d'abandonar es bestiar perquè no hi havia qui els subjectàs, i més amb sa ballera que tots ets soldats havien aferrada!».

"I ¿què me faràs? diu En Juan.
"Vos donaré un do! diu es peixet.