Mor Messalina, emperadriu de Roma (48)

TW
0

Messalina prengué una petita daga i es volgué punxar el coll amb ella. Els tres homes, que estaven allà presents, la deixaren fer. Però la seva mà mancava de decisió i força. Tanmateix es va fer un minúscul tall i en brollà una mica de sang. La daga caigué per terra. Aleshores, un oficial, armat amb la seva espasa, avançà i amb un gest molt ràpid enfonsava la fina fulla de metall en el cos de l'encara bella Messalina. En caure, els braços d'una esclava evitaren que el seu cap xocàs contra les lloses del paviment. Era morta. Messalina, esposa de l'emperador Claudi, famosa per la seva mala conducta, mare de Britànic i Octàvia, és una de les figures històriques que més han inspirat artistes i poetes. Dona d'una gran bellesa, va fer i desfer, en el llit dels seus amants, bona part de la política de Roma. Diu Hellen H. Maclean, autora d'una gran novel·la sobre el tema: «La figura de Messalina és sens dubte la més representativa de l'època de la màxima corrupció del poderós Imperi Romà... La història, a través dels escandalosos relats de Petroni, el gran favorit de la Cort de Neró, ens ha donat una aguda visió del que fou la llicenciosa vida romana en el decurs dels quaranta anys que precediren el regnat del monstre incendiari de Roma, per tal de gaudir de l'encís de la ciutat cremant-se sota els versos desvergonyits que recitaria acompanyant-se de la seva arpa...».

Jo ja he criticat des d'aquesta secció Petroni i el seu Satiricó, on entre altres animalades, fa una decidida defensa de la pedofília i l'esclavatge sexual. Però de què ans astoram, si aquest mal parit era objecte de la predilecció de l'emperador? Què no degué fer per tal d'escalar els estaments socials fins arribar al propi Neró? A qui no havia de trair o trepitjar?

Explica Hellen H. Maclean que «quan l'any 37 de la nostra Era, Calígula era proclamat emperador, la seva primera disposició fou aixecar els impostos, ja abans ben onerosos, i pel pagament dels quals nombroses famílies eren espoliades fins a caure en la misèria. Envoltat d'una cort d'afalagadors, dotat d'un temperament lasciu, mancat d'una sola espurna humanitària, se li atribuïa una frase que el poble emporuguit de Roma comentava. Havia dit: M'agradaria que tot el poble tingués un sol cap per poder-lo tallar d'un sol cop. Dins aquest ambient, visqué i malvisqué Messalina. Com qualificar aquells poderosos, tan admirats pels cínics d'avui i de sempre? Fastuosos criminals? Reis de la corrupció i del vici? Mestres del conjurament i l'assassinat? Tanmateix els cínics són descoberts encara que s'amaguin sota set flassades.

Miquel Ferrà i Martorell