Contes per a les vacances (1941)

Miquel Ferrà i Martorell27/06/00 0:00

Santiago Ramón y Cajal havia mort a Madrid el 1934 però els seus «Contes de Vacances» no foren editats, íntegrament, fins el juny del 41, passada aquella guerra civil que tantes coses va espenyar i interrompre. Però aquesta idea d'escriure un aplec de contes «pseudocientífics» que ell anomena apòlegs per servir d'entreteniment als estiuejants de platja i als estudiants desenfeinats, ja havia sorgit, precisament, en el decurs d'unes vacances, les de l'estiu del 1885 o 1886, quan el savi, per tal d'evadir-se de la rutina científica, imaginà històries que com ell va escriure eren «semifilosòfiques» i «pseudocientífiques» basades en fets o hipòtesis racionals de les ciències biològiques i de la psicologi a moderna...

«No és mala cosa, "diu" per tant, encara que no indispensable, que el lector desitjós de comprendre les idees i formes d'expressió dels personatges d'aquestes senzilles faules estigui en possessió d'alguns coneixements, encara que siguin rudimentaris, de filosofia natural i biologia general...».

Un llibre, doncs, pels estudiants en vacances. «Les lucubracions "eegueix dient" més o menys extravagants que en el llibre campegen vénen a representar desfogaments o compensacions dinàmiques d'un esperit fatigat per vint-i-cinc anys de disciplina i tasca científica... Sota aquest aspecte, són comparables les presents narracions als divertits i ocurrents contes de qui alleugera la seva bilis el ploriyós i malenconiós poeta elegíac, o als amants del Cante Jondo, compensació sentimental freqüent en els expansius, alegres i riallers andalusos...».

Potser un dels mèrits més notables de Santiago Ramón y Cajal amb la redacció d'aquests apòlegs, des del meu punt de vista magistrals, sigui la d'apropar l'home de ciència a l'home del carrer. Ell mateix, amb aquesta sobtada curolla literària. Però, igualment, els personatges...

«Haig de fer una advertència als desconfiats i maliciosos abans d'acabar. Els personatges d'aquests contes exposen i proclamen, moltes vegades, els més exagerats i contradictoris sistemes, anant a caure, segons és de preveure, en no poques inconseqüències, ignoràncies i candideses. Això és degut al meu desig que els protagonistes sien homes abans que símbols i hagin d'oferir, per tant, les passions, defectes i limitacions de les persones de carn i os ...». Santiago Ramón y Cajal, nascut a Petilla de Aragón, poble navarrès, el 1852, que aconseguí el Premi Nobel el 1906, fou, com molts no podrien imaginar, un mal estudiant de batxillerat i treballà com a taconer i barber essent encara infant. Retornà als estudis i es va distingir en la carrera de medicina. Llavors aconseguí càtedres després de moltes oposicions i de forma definitiva, la de histologia a la universitat de Madrid. Però recordava aquella infantesa escolar, quan les vacances tenien una significació tan especial.