En començar aquell estiu, Berenguer de Montagut, governador de
Mallorca, disposava que els introductors de vi a la població no
podien passar de l'espai barrat que hi havia en els portals de la
Porta Pintada i de Sant Antoni de Pàdua fins que els guàrdies no
haguessin pres nota de la quantitat, nom del propietari i de les
persones al qual anava destinat el producte, a més de la
procedència d'aquest i molts altres detalls. Si tota aquesta
informació no era satisfactòria, el vi era demomissat.
S'advertia, així mateix, que si algú es barallava amb aquells
funcionaris, entrava per força, aixecava o trencava les barres, ja
fos de dia com de nit, era capturat. En cas de tractar-se d'un
esclau, el penjaven a la forca sense compassió. Si era persona
lliure, li tallaven el puny dret. Per què la qüestió del vi anava
tan severa? Potser per esser font d'enganys i manipulacions? Era
Ciutat de Mallorca una població on abundaven els borratxos? El
venedor o revenedor de vi que fes falses mesures era castigat amb
fortíssima multa i els taverners també havien de complir tot un
seguit de disposicions. Així, el taverner no podia permetre la
presència dels esclaus en el seu establiment després del que deien
«toc del seny del lladre», és a dir, les dues hores de la nit.
En la seva feina, el taverner havia de fer servir la mesura
legal, i fins i tot, el «dinal», així anomenat per significar el
valor d'un diner. No era lícit que la tavernera, en el decurs de la
feina, es posàs a filar o a manejar lli o a rentar una criatura,
com és de veure, per causes higièniques. El taverner estava privat
de fer qualsevol cosa que adulteràs el vi, és a dir,
«encaramar-lo», ni tampoc mesclar-lo amb elements que li donaven un
sabor més fort, com era freqüent amb la nociva introducció de calç,
guix, aiguardent, allum, cansalada...
El vi adulterat, i també el «batiat», era tret de la bóta i
llançat al carrer i l'amo de la taverna severament multat. El
corredor de vi no podia exercir l'ofici de taverner o dedicar-se a
la revenda del producte ni tampoc tenir part en el negoci de la
taverna i mai no podia cobrar més de dotze diners per ampolla. És
curiosa l'existència, a la porta de les tavernes, dels «cridadors
de vi» o pregoners de la mercaderia, és a dir, una propaganda o
publicitat de l'època.
Segons això, el propagandista de boqueta tenia dret, a cada punt
determinat, d'anar a la bóta a pegar un glop. Estava obligat a
prendre'l en la mà de l'aixeta. Sembla que Mallorca produïa, en
aquell temps, prou vi per a consum de la població, però també en
duien de fora, aquell que com diuen els papers «venga per mar» i
que era objecte de detallades comprovacions a càrrec dels jurats.
Entre altres disposicions, el taverner o tavernera, mentre
despatxaven vi no els era permès de vendre oli, sagim o peix.
En resum, tota una normativa destinada a evitar estafes,
intoxicacions, gateres a deshora...
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.