D.H. Lawrence a Florència (1919)

El 1919 viatjà a França i Itàlia cercant ambients més permissius i l'autor d'obres tan famoses com L'amant de Lady Chatterley(1928) o Mornings in Mexico(1927) es trobava tal dia com avui, un any després d'acabada la Primera Guerra Mundial, a Florència: «Era el dia de Sant Joan, 24 de juny, i com Sant Joan és el patró de Florència, essent el seu dia, així mateix la festa del solstici estival quan, en el nord, se salta a través de les flamades, Florència fou il·luminada i des del Piazzale arribà un fulgor de focs d'artifici. Les il·luminacions no eren moltes. El Palazzo Vecchio tenia marcs de bombetes elèctriques entorn de les finestres. Però per damunt d'aquestes, al llarg dels merlets de la teulada quadrada i en els arcs de la torre de coll fi i entre les puntes que l'encimbellaven, les flames eren d'un roig taronja i hi ballaven entorn una dansa d'aquelarre de Sant Joan, entre les negres i rígides torretes defensives i envoltant la majestuosa i inexorable corona quadrangular del vell edifici. Allò era, alhora, fascinant i medieval, en la suau i càlida nit de lluna. El Palazzo Vecchio ha arribat fins al nostre temps, però no ha arribat del tot fins a nosaltres. Aixeca el seu coll llarg i esvelt, com un falcó que s'incorpora per a mirar el seu entorn, i en les tenebres, les siluetes dels seus merlets semblen plomes negres. Com un ocell alerta i ferotge de l'Edat Mitjana, aixeca el seu cap per sobre del nivell de la ciutat, àguila de dentades plomes. I un es sorprèn que l'esperit modern no li hagi pegat un cop al cap, tan silenciosament agressiu i orgullós i sever en el seu resplendir». Lawrence és en aquests textos coherent amb les seves idees. Critica l'estupidesa d'una aristocràcia que mira amb menyspreu el poble quan està feta dels mateixos defectes de cada fill d'Eva.

«La nit de Sant Joan, l'esperit modern només s'havia fixat, com altres tants entossudits insectes, en els quadrats d'unes miserables bombetes elèctriques de l'ombrívola façana. Estúpids llums elèctrics de mirada fixa, sense un clucar d'ulls, sense vida, immutables quincalles! Com si hi hagués quelcom de festiu o propi de la nit de Sant Joan en la seva mirada fixa i plena d'estupidesa, com tot un seguit de lluents i descolorits claus de coure enfonsa ts en la fosca nocturna...»

I llavors, Lawrence, amb la seva acurada sensibilitat, ens conta com un ca, un gosset florentí, del carrer, s'espanta un i altre cop en la contemplació dels focs d'artifici, que li sembla veure esclatar, amb gran soroll, astres i més astres en el cel.