Giuseppe Tomasi i el lleopard (1955)

Miquel Ferrà i Martorell20/06/00 0:00

Giuseppe Tomasi, Príncep de Lampedusa i Duc de Palma, enllesteix una història que tracta de vint-i-quatre hores en la vida del seu avi. Aquest avi era el notable Príncep Giulio di Lampedusa, un distingit matemàtic i astrònom. L'argument del llibre abraça tot un ventall de mig segle. La novel·la, titulada Il Gattopardo, serà molt celebrada per la crítica i obtindrà un gran èxit de venda, tant a Itàlia com a fora. En menys d'un any es despatxen dos-cents mil exemplars. Giuseppe havia nascut a Palerm, la seva Sicília, on passaria quasi tota la seva vida. Participà en la Primera Guerra Mundial i s'hi va distingir per la bravesa, segons full de serveis militar, i tampoc no es va poder sostreure a la Segona. Gran afeccionat a la literatura, aprengué també història de l'art i història en general, elements de primera importància en la seva narrativa. Es casà el 1932 i viatjà per Europa. Llavors es dedicà a l'estudi de la literatura anglesa i, principalment, dels poetes contemporanis i de forma monogràfica, Shakespeare.

També s'interessà pels clàssics francesos i així, a la meitat d'aquell mes de juny del 1955, és a dir, tal dia com avui, escrivia: «Durant aquests darrers dies he tornat a llegir l'Henri Brulard , del gran Stendhal, una obra mestra. No l'havia llegida altre cop des del 1922, quan estava obsessionat per la bellesa explícita i l'interès subjectiu...»

Visqué dins la seva casta i els seus privilegis, però enmig d'una ruralia decadent que la postguerra endurí encara més. Tanmateix, Il Gattopardo no ens donaria un panorama complet de totes aquestes coses si no hi afegíem la lectura dels relats breus Llocs de la meva infantesa (una part totalment autobiogràfica on l'autor evoca els indrets familiars), El professor i la sirena (que la crítica britànica Sybille Bedford qualificava com «una gran història curta, pura destil·lació mediterrània, on els mars d'estiu i els esplendors sensuals hi són ben destacables.) i Els moixets cegos, una novel·la sense acabar sobre les noves classes socials de Sicília que han aconseguit la seva fortuna quan acaba Il gattopardo...

«Això era un altre dia que ha restat clarament segellat en la meva memòria. No sé la data exactament, però era, amb tota certesa , molt temps abans del terratrèmol de Messina i poc després de la mort del rei Umbert. Nosaltres érem hostes a casa dels Florio, a la seva vila de Favignana, enmig de l'estiu. Record Elvira, la meva mainadera, que em despertava més prest que de costum, sobre les set, em passava una esponja plena d'aigua freda per la cara i llavors em vestia acuradament. Llavors em feia anar escales avall i em treia al jardí per una petita porta lateral i aleshores, em feia pujar a un mirador, prop de la porta d'entrada, des del qual es dominava la mar i al qual s'accedia amb sis o set escalons.

Record el sol encegador del matí, prest, un juliol o agost. En el mirador, que es protegia dels raigs més ardents amb una cortina de tela color de taronja tot semblant, amb el buf de l'oratjol, unes veles de vaixell, la meva mare, la senyora Florio i altres estaven asseguts en cadires de canya...».