Pere López de Ayala i el País Basc (1403)

Miquel Ferrà i Martorell17/06/00 0:00

Pere López de Ayala (Vitòria, 1332-Calahorra, 1407), poeta, historiador i personatge polític, canceller de Castella al servei del monarca Enric III (1398), gaudí de gran prestigi i tingué ampla descendència. Anys després de la seva mort, el 1442, les possessions dels Ayala rebien un cop mortal i passaven a l'Estat, després que les Germanors d'Àlaba derrotassin el fill del poeta, Pere, a la localitat de Salvatierra. I és que la situació, en aquella època, al País Basc era molt confusa, amb greus problemes que d'alguna manera Pere López va saber denunciar «a grosso modo» en el seu llibre Rimado de Palacio, que era enllestit després de nombroses interrupcions. Així, en el capítol titulat «Consells per a governar la República» diu, entre d'altres coses: «Quan més gran és la riquesa més gran és el poder i el poderós pot fer molt de bé i guardar la justícia i defensar el poble i perseguir el dolent, que no es pugui atrevir a fer mal. Si els que han d'administrar la justícia del Regne no són poderosos ni tenen rellevància, mai no podrien escalivar ningú, ni els més errats, els que volen delinquir, es guardarien de causar dissort. Això pot voler dir que les riqueses i el poder són bons però també són ocasió per a servir-se'n malament, per a no acudir als que tenen raó...».

És interessant observar, per altra banda, quina era la situació en el País Basc en temps del canceller, basc d'origen, amb grans interessos a Àlaba, Guipúscoa i Biscaia. Ja des de l'Alta Edat Mitjana les classes dominants basques oscil·laven entre les influències navarresa i castellana i en el segle XIII veim ja els més significats representants de la noblesa basca ocupant alts càrrecs a la cort castellana. Al llarg del segle XIV aquesta tendència s'accentua i es fa més estreta l'aliança entre la monarquia castellana i l'aristocràcia basca i així, els Haro, els Lara, els Ayala o els Mendoza, entre d'altres, tallen, com vulgarment es diu, el bacallà. La que deien noblesa basca, els «Ahaide Nagusiak» o «Parents Majors», reforçant el seu poder polític i econòmic amb la pràctica del latrocini, és a dir, amb la usurpació de terres als pagesos, varen malvendre el seu poble a canvi de privilegis. Com diu Mario Grande Esteban, comentarista de «Rimado de Palacio», les classes dominants tenien la pella pel mànec. Rendes, delmes, jurisdiccions, bens comunals, tot acabà en mans d'aquests Parents Majors, dividits, així mateix, per bàndols com, per exemple, els Oñaz i Gamboa a Biscaia i Guipúscoa o els Mendoza i Guevara a Àlaba.

Els monarques castellans confirmaren aquestes usurpacions i encara que els camperols, les viles i els menestrals, agrupats en confraries, posaren una forta resistència a tals injustícies, de molt poc serví i només pogueren cantar una victòria molt parcial a la meitat del segle XV. Els resultats d'aquella evident «traïció» de la noblesa basca al seu poble, foren, com diu l'esmentat cronista, i entre d'altres, la castellanització de les classes dominants d'Euskadi.