En aquesta data (altres diuen que fou el 16 de juliol o el 20 de
setembre), el profeta Mahoma, és a dir, Muhammad ibu Abd Allah ibu
Abdal-Muttalib, fundador de la teocràcia islàmica, després
d'iniciar la seva predicació pública, perseguit pels seus enemics,
aferrats encara al politeisme, decideix partir a Yatrib (Medina)
amb alguns dels seus partidaris.
Aquesta seria la data de l'Hègira (era musulmana) que marca el
començament del calendari musulmà. Des d'aquell moment, doncs,
Mahoma quedava erigit en jutge suprem de la comunitat, això
significa, de la pàtria unida de tots els creients. Havia nascut
Mahoma a La Meca (a la península d'Aràbia) i era fill pòstum
d'Abdal·là. Orfe també de mare, que hagué de nom Amina, fou
recollit pel seu avi i després pel seu oncle Abu-Talib. Ben jove es
casà amb Jaditxa, de la qual tingué la seva filla Fàtima. Quan vuit
anys després ocupà La Meca, transformà la Kaaba en el centre de la
pietat islàmica. La doctrina que elaborà significa, per damunt de
tot, submissió a la voluntat de Déu i anuncia l'existència d'un déu
únic (Al·là) i l'adveniment d'un judici universal. Admet els
ensenyaments de profetes anteriors, com Noè, Abraham, Moisès i
Jesús, i fa de l'Alcorà el llibre per excel·lència.
L'Alcorà, dividit en 114 capítols, ordenats de manera que van
decreixent a poc a poc en longitud, amb el cas que l'excepció més
notable d'aquesta norma és el capítol primer, la sura del
començament, que alguns entenen com el «Pare Nostre» de
l'Islam.
Amb els textos d'aquest llibre sagrat passa el mateix que
s'esdevé amb els de la Bíblia per als lectors, ja que uns l'entenen
a peu de lletra i altres al·legòricament. Aquesta credibilitat en
les interpertacions i judicis depèn moltes vegades dels temps i les
modes, des dels tractadistes més ordotoxos, com és el cas dels
«summís» als renovadors de l'Islam, moviment que començà a finals
del segle XIX. Si hem d'admetre, com diu un imam anònim, encara que
només sia per uns segons, que el Profeta era analfabet, com el
presenten alguns tradicionalistes, el fet que pogués compondre un
llibre «tan ben editat», com diria segles després Ramon Llull,
constitueix, per a molts, una prova indubtable de la «divina
inspiració».
Comença, doncs, aquest llibre, dient: «Lloa Déu, senyor de
l'Univers, el climent, el misericordiós, sobirà el dia de la
retribució».
La qual cosa significa que és àrbitre suprem i absolut en el dia
del judici final, perquè aquest dia donarà per mansió eterna, per a
uns el paradís, i als altres l'infern. (Són mots, aquests darrers,
de l'imam i comentarista anònim abans esmentat).
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.